27S: una oportunitat per al català

De les moltes finestres que es poden obrir a partir del 27 de setembre, n’hi ha una reservada per a les llengües catalana i aranesa. En les línies següents faig un joc: imaginar què pot passar amb les llengües que es parlen a Catalunya en funció que finalment ens constituïm en una república independent.

Català

La independència permetria crear un nou marc jurídic, sociolingüístic i mental en què el català podria accedir a àmbits reservats fins ara, de manera exclusiva, al castellà. De poc serviria constituir-nos com un estat i que el català no esdevingués la llengua de treball normal dels jutjats, dels hospitals, de les escoles i les universitats, de les empreses, dels mitjans de comunicació, etc. Tot això segurament no passaria en un breu termini de temps, però clarament ha de ser un escenari al qual cal aspirar en un estat que, ara sí, seria propici per al català.

La independència comportaria una rebaixa molt substancial de la pressió política i judicial a què ha estat sotmesa la llengua des de fa dècades, molt especialment en aquests darrers anys, amb recursos d’inconstitucionalitat a la llei del cinema, al Codi de consum de Catalunya, a la llei d’acollida i amb sentències sobre la proporció de les llengües en el sistema escolar.

Si Catalunya fos membre de la Unió Europea, el català es convertiria en llengua oficial, una reivindicació històrica del catalanisme a la qual l’Estat espanyol sempre s’hi ha oposat activament.

Un aspecte transcendental per al futur de la llengua seria la regulació dels fluxos migratoris. Com ha explicat la demògrafa Anna Cabré, Catalunya ha basat bona part del seu creixement demogràfic en l’arribada de centenars de milers de persones de tot el món (la natalitat dels autòctons és molt baixa). Si bé això té un impacte positiu sobre l’economia, el té negatiu sobre l’ús del català (tal com vaig explicar en l’apunt El català a Catalunya, unes pinzellades). Cal trobar un punt d’equilibri en què es satisfacin les expectatives econòmiques sense que això posi en risc l’ecosistema del català, tal com va passar amb les migracions dels anys 50-70 del segle XX i de la primera dècada del XXI.

En el pla dels usos i reconeixement oficials, amb tota probabilitat el català sortiria reforçat de tenir un estat propi. Dit això, sóc més escèptic que la independència comportés una reconfiguració de les pràctiques lingüístiques individuals. És a dir, hauran de passar anys abans no desterrem la tendència a parlar en castellà a persones dels altres grups lingüístics. El castellà, doncs, continuarà sent un idioma molt present en el dia a dia de la Catalunya independent.

Castellà

En un exercici d’honestedat, crec que cal deixar una cosa clara d’inici: el castellà no sortiria guanyant amb una república catalana perquè no podria continuar tenint la posició d’hegemonia de què gaudeix ara mateix. Com he argumentat unes línies més amunt, és el català la llengua que hauria d’aspirar a tenir aquest lloc de privilegi.

El castellà, doncs, hauria de perdre la posició de dominància que té en tants àmbits –alerta, que en cap cas estic parlant dels drets dels castellanoparlants, que haurien d’estar més reconeguts i garantits que no pas tenim ara els catalanoparlants a l’Estat! Això no vol dir que el castellà surti forçosament malparat del nou escenari polític. Apunto tres idees:

1) les forces sobiranistes majoritàries s’han posicionat a favor de l’oficialitat de la llengua castellana, per tant el castellà seria idioma oficial d’un segon país europeu;

2) a ulls de molts catalans el castellà és una llengua imposada i per tant antipàtica. Però el que s’imposen i el que són antipàtiques són les lleis; una legislació més amable també suavitzaria la imatge del castellà;

3) en el nou estat, l’obligació de saber el castellà que recull la Constitució espanyola cauria. Així i tot, res fa preveure que una gran majoria de catalans estiguin disposats a renunciar al capital que comporta aquest idioma.

Aranès

La situació de l’occità en general és delicada, inclosa la de l’aranès. Malgrat que Catalunya és l’únic territori on l’occità té l’estatus d’oficial, la llengua té pocs parlants i el territori acull una nombrosa immigració que no l’adopta per a la seva vida diària.

El naixement de la república catalana hauria de reconèixer el plurilingüisme territorial intern des del primer moment i caldria aportar totes les mesures per garantir la revitalització de l’aranès. Pel que fa a l’estatus de la llengua, crec que el millor seria dotar el govern aranès de la capacitat de determinar quina o quines n’han de ser les oficials: és una decisió que és millor que es prengui des de Vielha que no des de Barcelona (i evitar així esquemes que volem deixar enrere).

Les altres llengües

Difícilment les altres llengües que es parlen a Catalunya tindran un reconeixement en el nou text constitucional o en les lleis de rang inferior que legislin sobre el fet lingüístic. Això no vol dir que no s’hagin d’aplicar mesures que fomentin el respecte i el coneixement de les desenes d’idiomes que s’escolten pels carrers del país.

Treballar el respecte i la sensibilitat lingüístiques cap a les llengües dels al·loglots (aquells que no tenen ni el català ni el castellà com a llengua inicial) és bàsic per cohesionar-nos com a societat. És un missatge de tolerància i d’acceptació sobre un element cultural que no és propi d’aquesta terra però que no demanem en cap cas que hi renunciïn.

Tractar les llengües estrangeres només en el pla simbòlic seria insuficient. Els joves que han nascut en un entorn lingüístic diferent del de la majoria de la població tenen un capital que cal explotar en benefici d’ells mateixos i del país (imagineu una empresa catalana que vulguir explorar el mercat xinès i que busqui per a la seva plantilla treballadors bilingües, per exemple). Per tant, caldria que l’Administració invertís en mesures perquè els nens i joves actuals arribessin al mercat laboral amb un bon coneixement de la llengua dels pares; aquesta inversió seria rendible per a la societat en pocs anys.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Imatge de la portada extreta de lavioleta.cat)

2 Comments

  • Josep 22 de setembre de 2015 Reply

    Tant de bo m’equivoqui però crec que en una Catalunya independent el castellà deixarà de tenir una imatge de llengua imposada per passar a ser una llengua atractiva. La rivalitat entre Barcelona i Madrid s’haurà incrementat i això afavorirà la competitivitat dels mercats català i espanyol. Dins aquesta dinàmica, i per a les noves generacions que ja no sentiran l’estigma de la imposició del castellà, trobaran oportunitats de negoci en l’ampli mercat espanyol i és possible que per aquest pes demogràfic molts catalans hi trobin una raó pragmàtica el fet de saber i trasmetre l’espanyol a les noves generacions. També és possible que el català vagi reculant com el gaèlic irlandès després de la independència d’Irlanda i dues grans llengües, com el francès i l’espanyol, resultin més necessàries per als nous catalans. Em temo que la substitució lingüística serà el preu que pagarem per la independència.

    • Carles 25 de setembre de 2015 Reply

      Gràcies per l’aportació, Josep, però en discrepo radicalment.

      No entenc per què en un nou marc jurídic favorable per al català com seria la república, de cop i volta els pares catalanoparlants passarien a parlar en castellà als seus fills. Si això a Catalunya no ha passat ni en el franquisme, és del tot improbable que ara s’adaptés aquest nou comportament.

      D’altra banda, no sé quin interès té una part del catalanisme a comparar la situació del català amb la del gaèlic. Són situacions completament diferents. Quan Irlanda va accedir a la independència, el procés de substitució lingüística feia molts anys que estava en marxa, tant que la població irlandòfona estava per sota del 10%. El català no està en procés de substitució i el percentatge de persones de L1 catalana està per sobre del 30%.

      El teu raonament porta a pensar que, per evitar l’escenari que planteges, la millor situació per al català és continuar sent una llengua minoritzada dins de l’Estat. És això? Si l’autonomia no és bona per al futur de la llengua i la independència tampoc, el català no té viabilitat?

      Comparteixo amb tu que la independència per si sola no arreglarà la situació de la llengua i que sempre haurem d’estar-hi amatents.

Deixa un comentari