4 idees per a la política lingüística

Arran del darrer apunt que vaig publicar, un lector m’interpel·lava per saber quines mesures prendria per fer que el català avanci. En aquest article apunto 4 idees, sabent que hi ha moltes coses que ja s’estan fent i n’hi ha d’altres, que no esmento, i que s’haurien de fer.

1. Convertir la política lingüística en un àmbit transversal de govern

Un dels dèficits més importants que, des del meu punt de vista, arrossega la política lingüística actual és que no hi ha un organisme que coordini les accions de totes les conselleries en aquest àmbit. Aquest organisme hauria de ser la Direcció General de Política Lingüística, però que vinculada a la Conselleria de Cultura, no ateny a estendre mesures que, posem per cas, haurien d’evitar pràctiques lingüístiques de professionals de l’Administració que vulneren els drets dels catalanoparlants (llegiu per exemple El català a la sanitat: un trauma o Gos no té cap erra, de Tina Vallès).

La sensació que tinc de fa temps és que la política lingüística no és una prioritat. Una de les maneres de comprovar aquesta sensació és a través del pressupost dels departaments de la Generalitat destinat a actuacions de foment de l’ús de la llengua catalana, en els seus àmbits respectius.

image001

Com es pot veure en el gràfic, l’any 2011 el pressupost depassava els 94 M€ mentre que el 2014 -les últimes dades publicades en el moment de redactar aquest apunt- no arribava a 31 M€. Una retallada tan dràstica forçosament ha de tenir un impacte negatiu sobre qualsevol programa que es vulgui desenvolupar.

Ah, i per tranquil·litzar els que creuen que el Govern destina molts i molts recursos públics a fomentar la llengua catalana, han de saber que els diners vinculats a actuacions de foment del català van representar el 0,000096% del pressupost de la Generalitat del 2014.

2. Continuar invertint en l’extensió del coneixement de la llengua

La Generalitat ha invertit molts esforços perquè tota la població conegui el català. Com comentava en l’apunt “Contra el catastrofisme”, això és especialment significatiu entre els menors de 40 anys nascuts a Catalunya. Però aquest fet no contradiu que el 18,8 % de la població encara entén poc o gens el català; que el 19,6 % no el sap parlar; que el 30 % no pot llegir-lo o ho fa amb dificultats; i que un 32 % no el sap escriure gens. Per tant, resta molta feina per fer en aquest àmbit.

Bona part de la població que declara uns coneixements febles o nuls de català és d’origen immigrant. I aquí tenim un problema. Les persones que no poden demostrar un mínim coneixement de la llengua i aspiren a tenir “papers”, la legislació actual els obliga a fer 45 hores de català -aviat en seran 90. N’hi ha prou amb això? Bé, n’hi ha prou per complir els requisits lingüístics i aconseguir els papers però no per incorporar aquesta gent a l’ús actiu de la llengua.

I per què no s’hi incorporen? D’entrada podem destacar tres motius: 1) la població autòctona se’ls adreça molt majoritàriament en castellà; 2) 45 o 90 hores de classe d’una llengua que es desconeix són del tot insuficients per poder-la usar; i 3) molts alumnes, un cop obtenen el certificat de català, no continuen en els cursos següents. No és que siguin contraris a la llengua, però tenen obligacions laborals i familiars més urgents per atendre. I en alguns casos, cal dir-ho tot, no continuen perquè no li veuen la utilitat a un idioma en què ningú no se’ls adreça.

Per tant, mentre no canviï la legislació i s’hagi de mostrar un certificat de català de més de 90 hores a classe, cal buscar estratègies per seduir aquestes persones que persisteixin en el procés que han començat d’adquisició de la llengua. És fàcil de dir però difícil de fer.

3. Incrementar l’ús social de la llengua

Per mi ara mateix és el gran repte que tenim damunt la taula: de quina manera fem que cada dia més gent parli més en català? És un tema molt complex perquè hi intervenen diversos factors: el grau de coneixement de la llengua, la utilitat que cada individu li atorgui, els habitus lingüístics, les actituds lingüístiques, etc. Cal, per tant, tenir en compte diverses dimensions alhora: la psicològica, la històrica, la política i la social.

encomana-el-catala

Crec que la Generalitat s’hauria de plantejar una nova campanya de sensibilització favorable a l’ús que abastés tot el territori (la darrera, “Encomana el català”, data del 2009). Una campanya d’aquest tipus per si mateixa no resol el problema, és evident, però té la virtut de fer-lo palès a ulls de la majoria de la població perquè en prengui consciència: no es poden modificar determinats hàbits si abans no s’és conscient que les pràctiques lingüístiques individuals majoritàries impedeixen la integració a través del català dels nouvinguts; la presa de consciència, doncs, és el primer pas per alterar capteniments individuals que comportin un benefici social.

 

 

4. Fer efectiu el Codi de consum de Catalunya

El 30 de juny del 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar el Codi de consum de Catalunya, una llei destinada a ampliar els drets dels consumidors catalans. El Codi té un apartat lingüístic que preveu l’etiquetatge dels productes en català, el dret a ser atès per escrit i oralment en català i el dret a rebre les informacions necessàries de productes o serveis en català. “Ser atès” significa poder escollir la llengua oficial que et plagui parlar. Aquesta llibertat de tria implica, a més, que el teu interlocutor no et pot demanar que canviïs d’idioma, encara que no l’entengui.

El Codi és aplicable a totes les empreses que presten els seus béns i serveis a Catalunya, fins i tot d’aquelles que no hi tenen físicament la seu. Això a la pràctica vol dir que si una empresa et truca a casa des d’un altre continent per oferir-te una gran oferta i se t’acut respondre en català, des de l’altra banda del fil telefònic no et poden demanar que et passis el castellà; o que si vas a un restaurant i demanes el menú en català no et poden dir que no el tenen. Tant en un cas com en un altre estarien infringint la llei. Les grans empreses tenien de termini per adaptar-se a les disposicions del Codi fins el 23 de gener del 2011 i les PIMES fins el 23 de juliol del 2011.

Em sembla que no cal afegir gaire cosa respecte el compliment del Codi en el seu apartat lingüístic. L’experiència diària com a ciutadans està plena de frustracions i resignacions. Potser ja és hora de fer complir la llei, no? O potser el problema és que s’aproven lleis que després no es poden fer complir?

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

4 Comments

  • Jordi Esteban Calm 1 de febrer de 2016 Reply

    Bona nit, Carles,
    Estic totlament d’acord amb tot el que dius. Tot i axò, deixa’m fer-te alguna consideració personal. Pel que fa a l’increment de l’ús social del català, sembla que el coneixement de l’idioma és un element primer, i indispensable. Però caldria preguntar-se com s’adquireix aquest coneixement. Estudiant català? Trobant-se contínuament amb gent que el parla? Estudiar català…? Ja veus que hi ha poca demanda, atesos els percentatges que aportes de desconeixedors de la llengua (vegeu l’assistència actual a cursos A2, B1, per exemple). Trobant-se contínuament amb gent que el parla? Ja sabem què passa, i ho diu l’enquesta d’usos del 2013. Si el que el vol conèixer s’ha de refiar que li parlin català en entorns metropolitans… Per què no poseu més l’èmfasi en els grups de conversa? Grups per començar a entendre i grups per llançar-s’hi. Fent-los dins de punts de trobada naturals dels que encara no saben parlar-lo, i no tant des de les aules. En llocs on vagin sovint i on es trobin amb catalnoparlants que els ajudin a parlar-lo. No calen professors per ajudar a parlar. I es pot fer sense acréixer la despesa, amb voluntariat. Puc semblar-vos immodest, però crec moltíssim en els projectes Xererm i Junts que intento fer créixer sense gaire suport de tota mena, però amb resultats òptims en persones que encara no estan en disposició d’accedir a formació més estructurada (cursos). S’hi ajunten tres eixos importants, als grups: la llengua que s’aprèn, la relació positiva entre diversos que s’hi genera i el coneixement i estima del país que s’hi fomenta. En la conversa de relació social es dóna la pràctica totalitat de les funcions lingüístiques i, per tant, d’exponents que les activen. S’hi adquireix la llengua bàsica de comunicació. I creix la decisió d’usar-la! A un paquistanès que aterra en una població castellana, posem per cas, no li cal anar enlloc a estudiar per adquirir el castellà elemental en dos anys: l’aprèn després de tantes i tantes converses que ha hagut de mantenir (de previsibles de les rutines vàries de l’activitat social i d’imprevisibles en les converses de relació social). Si hagués aterrat a Barcelona, als dos anys estaria parlant castellà i, amb sort, entenent alguna cosa de català. El Xerrem i el Junts aporten metodologia de pa sucap amb oli, però realista i molt idònia perquè gent que no s’ha dedicat a la llengua pugui ajudar a entendre-la o a parlar-la. Com m’agradaria multiplicar per mil el que s’està fent, amb el suport de la CAL, entre els milers i milers de punts possibles de trobada (associacions de veïns, centres cívics, bibioteques, entitats de cultura popular, parròquies, presons, mercats, entitats d’acompanyament de persones nouvingudes,esplais, AMPA, etc.) i els milers i milers de persones capaces de conduir-los amb eficàcia! Penseu-hi.
    Jordi

    • Carles 2 de febrer de 2016 Reply

      Hola, Jordi,

      moltes gràcies per haver aportat les teves reflexions.

      En la tasca de difondre el coneixement i l’ús del català, crec fermament que el rol que desenvolupen la societat civil, d’una banda, i l’Administració, de l’altra, són fonamentals i en cap cas incompatibles. Uns i altres apliquen mètodes i procediments diferents que permeten arribar a públics diversos, que finalment és del que es tracta. Dit això, si em preguntes com a persona que treballa al CPNL, t’he de dir que nosaltres també apostem clarament pel voluntariat (fa pocs mesos vam celebrar la parella lingüística número 100.000 del programa Voluntariat per la llengua). A través de les parelles s’ajuda als “aprenents” a guanyar fluïdesa en l’idioma, es fan pràctiques lingüístiques en contextos reals, participen en activitats i entitats de tota mena (com per exemple colles castelleres) i, evidentment, els voluntaris també els traslladen la seva estima per al país. Ara, des del meu punt de vista, els voluntaris no poden substituir la feina d’un professional que s’ha format i preparat durant anys per ensenyar la llengua, sigui a nouvinguts, sigui a aspirants al certificat C2. Estic segur que cadascú, des del seu àmbit, podem aportar i estem aportant moltes coses per fer que el català avanci en un context que, certament, no ens és gens favorable.

  • Jordi Esteban Calm 3 de febrer de 2016 Reply

    Gràcies, Carles, per la resposta.
    No poso en dubte res del que afirmes. Només voldria que tot això anés en augment (parelles, cursos, participació social, estima del país…) perquè hi ha moltíssima feina a fer. Sobretot en l’ús social.
    Estic convençut que els grups de conversa del Xerrem i del Junts, emmarcats en entitats i col·lectius socials, són també molt importants, com ho són les parelles. I veig que no tenim recursos a la CAL per fer-los créixer. Sense gairebé cap poder de difusió i gairebé sense recursos humans (tenim la dedicació laboral d’una sola jornada completa repartida entre dues persones per atendre 100 grups i 180 voluntaris!) no podem anar més enllà i sabem que si estenguéssim l’oferta i connectéssim amb moltíssimes entitats que veurien amb satisfacció la creació de grups des del seu entorn, això podria créixer moltíssim. I ho pateixo, perquè veig que hi ha demanda. En tres setmanes, aquest mes de gener, hem rebut demanda de grups des de 4 punts diversos (2 escoles de primària, un centre cultural de barri perifèric, una associació de veïns…) No poden ser grups que facin cursos. Quan els ho diem ens diuen que volen això: grups de conversa. Són grups de 5, 7, 10 persones i estan vinculades a l’escola, al centre cultural, a l’associació… i volen fer pràctica de parlar. Què passa? Que no podem fer la formació que voldríem als guies, que tenim difícil això de trobar voluntaris perquè no hi podem dedicar temps, que hi ha moltes incidències a resoldre entre pocs… Patim. Ja ho veus: no patim perquè tenim poca demanda, sinó perquè som pocs i tenim pocs recursos. Calcula tu mateix l’esforç laboral dels tècnics dels CNL per obtenir i seguir parelles lingüístiques i posa’t a pensar quin ha de ser el nostre amb aquestes proporcions: 100 grups per a unes 800 persones portades per 180 voluntaris.
    I crec que la proposta del Xerrem i dels Junts no és un invent qualsevol. Ha estat i és una aplicació a les converses de relació social de tot el que es diu al llibre Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció, un estudi que la DGPL va encarregar per donar suport a l’ensenyament i l’aprenentatge de català als adults. Humilment, crec que és una proposta que aprofundeix en les funcions lingüístiques que són presents en les converses. Vaig explanar-ho a Llengua i ús (37 i 38) i crec que té molta potència de cara a l’apropiació lingüística. Pateixo perquè crec que no es coneix prou i es pot considerar fàcilment com una proposta superficial.
    Aprofito per felicitar-te pel bloc i per la feina de sensibilització i de dinamització lingüística que esteu duent a terme.

  • Pingback: La primera paraula en castellà (i l’última, també) | Andreu González

Deixa un comentari