Brexit lingüístic per a l’anglès?

Una de les conseqüències de la decisió dels britànics d’abandonar la Unió Europea és que l’anglès deixi de ser-ne una de les llengües oficials. Això per què? Doncs perquè cada Estat pot designar una llengua com a oficial (les interpretacions en aquest punt no són unànimes). La Gran Bretanya va triar l’anglès i no hi ha cap altre país que ho hagi fet. Els dos altres països que el podien haver designat –Irlanda i Malta– van escollir respectivament l’irlandès (200.000 parlants) i el maltès (393.000 parlants). La conclusió de Danuta Hübner, la cap del Comitè d’Afers Constitucionals del Parlament europeu, és rotunda: “If we don’t have the UK, we don’t have English”.

L’anglès no ho tindria tot perdut si l’amenaça de Hübner finalment fos certa: ironies de la vida, sempre podria confiar que una Escòcia independent li retornés l’estatus d’oficialitat.

La veritat és que algunes de les reaccions sociolingüístiques d’alguns polítics denoten un clar emprenyament pel Brexit. Per exemple, Jean Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, el dimarts 28 de juny es va adreçar al Parlament només en francès i alemany, evitant clarament l’ús de l’anglès, llengua que empra amb molta assiduïtat en seu parlamentària.

Altres polítics han vist en el Brexit una oportunitat per reforçar el paper de les seves llengües. Francesos i alemanys malden perquè les seves llengües s’usin molt més a Brussel·les. Així, polítics a banda i banda de l’espectre ideològic han començat a pressionar en una mateixa direcció. Mireu sinó aquestes piulades de Robert Ménard, alcalde de Beziers (Front Nacional), i de Jean-Luc Mélenchon (Front de l’Esquerra).

melenchon menard

 

 

Per Mélenchon, l’anglès no només hauria de deixar de ser llengua oficial a la UE sinó també una de les tres llengües de treball (conjuntament amb el francès i l’alemany).

En aquest article de La Vanguardia s’explica que fins i tot després de les adhesions de la Gran Bretanya i d’Irlanda el 1973, el francès va continuar sent la llengua habitual entre funcionaris i diplomàtics. I que l’anglès el desplaça a partir del 2004, quan la UE s’amplia cap als països de l’Est. És comprensible, doncs, l’anhel de la política francesa per recuperar per a la seva llengua la situació de privilegi que té ara mateix l’anglès.

Amenaces infundades

Són creïbles les amenaces que li plouen a l’anglès des de diverses bandes? Amb la situació actual diria que no. Irlanda s’ha afanyat a recordar que qualsevol canvi en el règim lingüístic ha de comptar amb el vot unànime de tots els estats membres (cosa que vol dir que ells es posicionarien en contra de qualsevol mesura que anés en contra de l’anglès). I cal comptar, a més, que en un entorn d’atracció internacional com Brussel·les, l’anglès continuarà tenint, amb tota seguretat, un paper destacadíssim en les relacions interpersonals i en la documentació.

Això no obstant, i acabi com acabi aquest capítol, es constata com qualsevol llengua, fins i tot les més poderoses, estan subjectes a vicissituds històriques que poden tenir repercussions per al seu futur.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

4 Comments

  • Miquel Strubell i Trueta 11 de juliol de 2016 Reply

    Em sembla que tant Malta com, sobretot Irlanda, van triar l’anglès. Irlanda només va demanar que l’irlandès fos oficial i de treball després de l’ofensiva del català de 2004 aprox., trenta anys després d’haver-hi entrat. I Malta té l’anglès també.

    • Carles 11 de juliol de 2016 Reply

      Gràcies per l’aportació, Miquel. Tu ets molt més coneixedor d’aquest tema que no pas jo i deus tenir raó. Amb tot, totes les fonts que he consultat remeten a la mateixa idea: l’únic país que va triar l’anglès com a oficial va ser la Gran Bretanya (per exemple, http://www.politico.eu/article/english-will-not-be-an-official-eu-language-after-brexit-senior-mep/).

      • Miquel Strubell i Trueta 11 de juliol de 2016 Reply

        NO, Carles, el tema és molt interessant i, efectivament, obert a debat.
        A http://publications.europa.eu/code/en/en-370204.htm sobre les “Rules governing the languages of the institutions”, és significatiu que les úniques llengües amb un subapartat són, justament, el maltès i l’irlandès. Fins 1/1/2007 els irlandesos havien “sobreviscut” sense cap més ús de l’irlandès que als Tractats -sempre hi ha hagut versió en aquesta llengua- i al Tribunal Europeu de Justícia (per la insistència en el moment d’ingressar a la CEE d’un jutge irlandòfon!).

        Segons l’article 342 dels Tractats, http://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN-ES/TXT/?uri=CELEX:12012E/TXT&fromTab=ALL&from=EN

        Article 342 (ex Article 290 TEC)
        The rules governing the languages of the institutions of the Union shall, without prejudice to the provisions contained in the Statute of the Court of Justice of the European Union, be determined by the Council, acting unanimously by means of regulations.

        Artículo 342 (antiguo artículo 290 TCE)
        El régimen lingüístico de las instituciones de la Unión será fijado por el Consejo mediante reglamentos, por unanimidad, sin perjuicio de las disposiciones previstas en el Estatuto del Tribunal de Justicia de la Unión Europea.

        Entenc que el Consell hauria de votar per unanimitat eliminar la condició de llengua i de treball de les institucions de la EU! Però… ho faria/farà (encara que no fos pels casos del maltès i l’irlandès)???

        Recomanaria aquest número de la revista Llengua, Societat i Comunicació, justament sobre les llengües a la UE. És, tot s’ha de dir, de 2004 (Déu meu com passa el temps, Carles!)

        http://revistes.ub.edu/index.php/LSC/issue/view/263

        • Carles 12 de juliol de 2016 Reply

          Molt interessant, Miquel. Moltes gràcies 🙂

Deixa un comentari