Cal canviar l’escola perquè no sabem castellà?

En el darrer article, vaig analitzar –i criticar– la proposta del govern valencià de tirar endavant la proposta de decret de multilingüisme. En un exercici de contradicció (o cinisme), el decret apropa l’estudiant al monolingüisme més que no pas al plurilingüisme. Després de llegir l’article, un bon amic em va dir si podia ampliar la informació arran d’una discussió que havia tingut sobre aquest tema. Ho intentaré fer a partir de les dades del Baròmetre de la comunicació i la cultura (2009).

El Baròmetre recull diverses dades sociolingüístiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. D’aquestes, ara m’interessa destacar les que fan referència al coneixement del català, castellà i anglès en la franja de 14 a 19 anys, és a dir, en joves que estan a punt d’acabar –o ja han finalitzat– l’etapa d’educació obligatòria. El coneixement fa referència a la capacitat que cadascú diu que té d’entendre, parlar i llegir cada una de les llengües. Com que això representa un cert cúmul de dades, he aplicat un índex per reduir-les tant com sigui possible. Així, per exemple, el 93% que el català obté a Catalunya vol dir que gairebé tots els catalans de 14 a 19 anys diuen que són capaços de comprendre, parlar i escriure aquesta llengua.

Comencem pel castellà. El que es pot veure en el gràfic és que tots -tots!- els joves enquestats consideren que tenen competència en qualsevol de les habilitats lingüístiques que el Baròmetre pren en consideració. En altres paraules, no hi ha joves catalans, ni valencians, ni balears que diguin que no sàpiguen parlar o llegir en castellà o que no l’entenguin. Els resultats obtinguts en el Baròmetre són molt consistents amb els que apareixen en altres enquestes. Una de les més recents és l’Evaluación General de Diagnóstico (2010) del Ministeri d’Educació espanyol. El professor Vila en fa un comentari en el seu blog. Val la pena destacar un apunt de l’article de Vila sobre el coneixement del castellà a Catalunya: «de totes les comunitats amb més d’una llengua oficial, Galícia, amb un model lingüístic bilingüe que el PP vol importar a casa nostra, sempre queda al capdavall nostre.» Oi que ens entenem?

El panorama absolutament homogeni del castellà, dóna pas a una gran variabilitat quan ens fixem en el català. Tant a les Illes com a Catalunya, la immensa majoria d’enquestats coincideixen a afirmar que tenen competència en la llengua pròpia del país, però els percentatges sempre són inferiors als del castellà. Aquest dèficit competencial es fa molt més evident al País Valencià, atès que entre el 30 i el 40% dels joves diuen que no saben parlar ni escriure en català.

Per últim, les competències en llengua estrangera són les més mal valorades, amb menys del 50% de la mostra –amb independència del territori– que declari que sigui capaç d’entendre, parlar o llegir l’anglès.

Tot plegat, doncs, em porta a tres conclusions:

  • constatar, un cop més, el magnífic estat de salut del castellà en els territoris catalanoparlants. Com deia en el meu article anterior, la immensa majoria de factors sociolingüístics, tret de l’escola, li són favorables (n’hem tingut una bona mostra aquesta mateixa setmana amb la publicació de la 3a onada del Baròmetre de la comunicació i la cultura).
  • constatar, un cop més, que els percentatges que assoleix el català són imputables directament al sistema educatiu: allà on el català té més presència com a llengua vehicular obté uns resultats millors que no pas on és més marginal. No cal ser doncs cap Einstein per adonar-se que si es redueixen les hores lectives en català (tal com es vol fer al País Valencià i a les Illes Balears), també es reduirà el percentatge d’alumnes competents en aquesta llengua.
  • constatar, un cop més, que els nostres alumnes no surten ben preparats en anglès.

Nota final: alhora de redactar aquest article, el sociòleg Natxo Sorolla (a qui li he d’agrair que em facilités les dades per a aquest article) em fa saber que el Baròmetre ja no podrà fer més treball de camp al País Valencià i a les Illes. Ens quedem, per tant, sense una de les poquíssimes eines que permetien comparar resultats en els tres principals territoris catalanoparlants.

Entrades relacionades:
Per qué li diuen plurilingüisme quan volen dir monolingüisme?

4 Comments

Deixa un comentari