Català, castellà i anglès a la universitat. Quin rol per a cadascuna?

La pugna per l’ús de les llengües a la universitat té un llarg recorregut a casa nostra. La tradicional dualitat entre el català i el castellà en tots els àmbits de la nostra societat, es veu agreujada a la universitat per la irrupció de l’anglès. És així com el català entra en competència directa amb dues de les principals llengües internacionals, amb l’afegitó que una d’elles, el castellà, també fa funcions de llengua local. En aquest entorn multilingüe, quina posició ocupa una llengua demogràficament mitjana com la nostra?

Aquest és un dels temes que s’ha tractat al Workshop: Language Policy in Higher Education. Challenges for Medium-Sized Language Communities celebrat a la UB. En aquests moments, a Catalunya hi ha 16 universitats. Les dades provisionals facilitades per la Generalitat apunten que el català és la llengua del 61% de les classes, que el castellà ho és del 21% i que l’anglès ho és del 6,6%. Pel que fa a les llengües en què s’escriuen les tesis, l’any 2006-2007, el 25% van ser escrites en català, mentre que el castellà i l’anglès dominen àmpliament en els estudis de les ciències tècniques. Aquestes dades són bones o ens han de preocupar? Per respondre amb més precisió cal comparar la situació del català amb altres llengües demogràficament semblants a la nostra.

A les universitats daneses hi ha una pressió molt important per a la utilització de l’anglès. Paradoxalment aquesta pressió no es promou des de les esferes governamentals –com fem nosaltres–, sinó que prové des de baix, és a dir, dels estudiants, que veuen en aquesta llengua un capital simbòlic molt important de la seva cultura (juvenil). Perquè ens en fem una idea, l’any 2009, el 40% dels estudiants de la Copenhaguen Business School van triar cursar els estudis en anglès en detriment del danès; i a la Universitat de Roskilde les publicacions en anglès doblen les del danès. De manera que hom ja ha apuntat que caldria regular una distribució complementària de l’anglès i del danès perquè hi ha una part de la població estudiantil que demanda la presència de l’anglès en segons quins àmbits universitaris. A Finlàndia es considera que si la instrucció és en finès (o suec) i no en anglès, la universitat no és tan competitiva ni interessant per als estudiants. En els últims 40 anys, la mitjana de tesis llegides en anglès se situa al voltant del 70% i en finès del 25%. La situació ha arribat a tal punt que ja s’han fet pronunciaments per salvaguardar el finès com a llengua de recerca en les ciències tècniques. Ah, i per cert, en grups de professionals, el finès sovint és substituït per l’anglès si entre els presents hi ha alguna persona no competent en finès. Us resulta familiar la situació?

Si recorrem uns quants milers de quilòmetres cap al sud arribem a Sud-àfrica. La Constitució reconeix 11 llengües oficials i en preveu un tracte igualitari (vaja, que defensa el mateix que la Constitució espanyola respecte de les llengües no castellanes). Les disposicions universitàries també promouen el multilingüisme, però la realitat que s’ha imposat és un anglès que senyoreja pertot amb alguna escletxa per a l’afrikaans i cap, per exemple, per a les dues llengües demogràficament majoritàries del país: la zulu i la xhosa (la llengua inicial de Nelson Mandela). Actualment, a Sud-àfrica, no hi ha pràcticament ni tesis ni màsters que no siguin en anglès. I si les universitats monolingües en anglès representaven el 58% l’any 1994, deu anys més tard ja eren el 68%.

A Israel la situació és diferent. L’Estat ha impulsat una política monolingüe favorable a l’hebreu que ha servit perquè sigui la llengua majoritària d’instrucció i perquè prop del 90% de les tesis s’escriguin en aquesta llengua. Els professors universitaris, però, pràcticament només publiquen en anglès (90% enfront de només el 10% d’articles en hebreu) i fan les conferències en llengua anglesa amb independència de la disciplina que es tracti. Txèquia té punts de contacte amb Catalunya, en el sentit que l’ús de l’anglès encara és molt baix per la manca de competència lingüística tant d’estudiants com de docents. Amb tot, el debat pel que fa a la presència de l’anglès és present, i s’ha polaritzat en dues posicions: els favorables a internacionalitzar la recerca a partir de l’anglès, i els favorables a potenciar el txec com a llengua que pot complir totes les funcions.

En comparació, doncs, amb els diversos casos internacionals que he presentat, segurament podem concloure que la situació del català és raonablement bona (o si ho preferiu, tan dolenta com altres llengües mitjanes), això sí, amb l’enorme diferència que pertanyem a  un Estat no favorable a la diversitat lingüística. En un context de globalització ara com ara irreversible, les llengües mitjanes han de cedir àmbits a favor de les més potents, ens agradi o no. Els nostres investigadors han de donar a conèixer la recerca que es fa aquí, i això passa per l’anglès –i només secundàriament pel castellà i el català–. Vol dir això que el català no ha de tenir lloc a la universitat? En absolut. El català ha de ser la llengua principal en els estudis de grau i cedir espai a mesura que s’avanci en l’especialització. Idealment, aquesta distribució complementària permetria arribar a un consens pel rol que han de desenvolupar les tres llengües a les universitats catalanes.

I encara un darrer apunt: cal ressaltar el capital lingüístic que representen les llengües mitjanes. En un moment on el repertori lingüístic de cada individu sembla que s’homogeneïtza a l’entorn de les grans llengües, el fet de saber una llengua mitjana aporta un plus diferenciat dins el mercat laboral que repercuteix positivament sobre la persona i l’empresa que el contracta.

Deixa un comentari