Com que no ets dels meus, et parlo en castellà

Començo amb tres anècdotes que il·lustren bé el que vull explicar. Un dia, amb una amiga japonesa, entrem en un forn. Aquesta amiga s’expressa tota l’estona en català i la fornera respon sempre en castellà. Com que a la fornera li noto un cert deix fonètic, intervinc a la conversa –en català– per veure en quina llengua em respon. Quina diríeu que és? Català.

La segona anècdota passa en un vestidor tot preparant-nos per jugar un partit de futbol. Un company nostre arriba amb un col·lega inesperat: un noi ruandès de 16 anys que fa 10 dies que ha sortit per primera vegada del seu país. Amb quina llengua se li adrecen els meus companys, tots catalanoparlants? Castellà.

La tercera és escoltant el programa de RAC1 “Versió càmping”, l’edició estiuenca del “Versió Rac1“. Un dels personatges de ficció es diu Alfonso, que representa un barceloní de classe social molt alta, que s’expressa majoritàriament en castellà, i que té unes actituds lingüístiques i polítiques clarament inclinades cap a l’espanyolisme. Els oients que truquen per parlar-hi i molt sovint criticar-lo, en quina llengua se li adrecen? Castellà.

Què tenen en comú aquests tres casos? Doncs el canvi de llengua dels catalanoparlants al castellà, fins i tot quan l’interlocutor sap català o no entén el castellà. La convergència lingüística al castellà és el comportament majoritari de la població catalanoparlant quan ha de parlar amb una persona que no és dels seus –del seu grup etnolingüístic, en el sentit cultural del terme, no del racial–, ja sigui perquè té els ulls ametllats, ja sigui perquè té un color de pell diferent, ja sigui perquè té una fonètica estranya. Aquest comportament lingüístic s’ha rutinitzat i interioritzat en les nostres ments, de manera que el fet que una conversa s’esdevingui en dues llengües fa que moltes persones ho visquin com una situació psicològicament tensa. Per això acabem convergint, la majoria de vegades al castellà.

A pesar de totes les dificultats, no assolirem la normalització de la llengua si no capgirem aquest comportament. Des dels diversos governs catalans s’han fet campanyes per canviar aquest hàbit però l’èxit ha estat molt modest. L’individu actua des de la subconsciència, no reflexiona sobre la seva tria lingüística ni sobre les conseqüències que suposa per a la llengua el fet que quedi exclosa de les converses de persones amb llengües primeres diferents.

Aquest comportament està tan arrelat, es fonamenta sobre tants factors psicosocials, que em fa tot l’efecte que per eradicar-lo no en tindrem prou amb la promulgació de lleis per afavorir la llengua. Diria que la via correcta és la que han iniciat des dels Tallers per la llengua, espais on es fa explícit aquest comportament, és a dir, se’n pren consciència, i es donen pautes de gestió. Des del meu punt de vista, conjuntament amb la transmissió de pares a fills, és el repte més important que ha d’afrontar el català per assegurar-se una llarga vida.

(Imatge agafada de la campanya “Acull i ensenya’l” de la Plataforma per la Llengua)

7 Comments

  • Thomas LoCurto 20 de setembre de 2011 Reply

    Malauradament és exactament així. Recordo molt bé arribant a Catalunya per la primera vegada i amb molta il·lusió fent servir el català que havia estat estudiant aquí a Califòrnia i que tothom em va respondre en castellà, o potser anglès. Era increïblement frustrant. Ara entenc millor que hi ha autoodi i condicionament social per fer les persones pensar que és educat canviar al castellà, però no és. Catalans, parleu català sempre i amb tothom!

  • Paul 4 de novembre de 2011 Reply

    M’agradaria parlar català amb més freqüència, però cada vegada que ho intento, la gent entengui que sóc un estranger i em parlen en espanyol.

    • carles 4 de novembre de 2011 Reply

      Hola Paul. Gràcies per deixar el teu comentari. Entenc perfectament el desencís que suposa fer esforços per integrar-se en la nostra societat i que nosaltres mateixos frustrem aquesta opció. És ben curiós el comportament lingüístic dels catalanoparlants: ens fa molta gràcia que un estranger parli el català perquè llavors guanya punts per ser un dels “nostres”, critiquem les persones que fa 40 anys que viuen aquí i no diuen ni una paraula en català, però no posem les coses gens fàcils per facilitar la integració (lingüística). Malauradament, si vols parlar més en català hauràs de lluitar contra la tendència dels catalanoparlants de passar-se al castellà gairebé automàticament en segons quines circumstàncies (sí, la fonètica estrangera és una de les causes per excel·lència). I això passa, doncs, per fer un doble esforç: el primer, la voluntat de parlar una llengua que no és la teva inicial; el segon, fer conscient al teu interlocutor que la seva tria lingüística al castellà no t’ajuda a millorar el teu català.

  • Josep Maria Canyelles 20 de febrer de 2015 Reply

    fa un temps vaig escriure:

    23.4.09
    El “racisme dolç”
    He titulat així aquest escrit perquè és l’expressió que vaig fer servir l’any passat en algunes conferències sobre RSE i llengua amb motiu de l’Any Internacional de les Llengües i del repte que suposa el multilingüisme.

    El motiu de l’expressió feia referència a l’actitud lingüística molt estesa a Catalunya per la qual, quan una persona té cara de forastera una part molt gran de la població se li adreça en castellà. Aquest és un fet que dificulta la integració normal de la persona nouvinguda al país. Però en molts casos suposa una manca de tacte i fins i tot un comportament degradant. Fixem-nos-hi.

    Quan una persona nouvinguda ja ha après la llengua del país, va pel carrer o per la feina i molta gent catalanoparlant se li adreça en castellà, fet que tira per la borda el seu esforç d’aprenentatge i d’integració i que reforça permanent el missatge -ni que sigui involuntàriament- de “tu no ets d’aquí”.

    Però anem més enllà. En una societat multicultural i oberta com la catalana, avui el físic ja no és una manera de pre-determinar l’origen cultural o lingüístic de les persones. Així un pot tenir la pell negra i haver nascut a Catalunya, o bé per exemple tenir trets orientals i haver estat adoptat des de ben petit.

    Posem un exemple: fixem-nos que en aquest moment a Catalunya podem trobar pel carrer moltes nenes amb trets que delaten el seu origen xinès. Algunes són immigrants, que viuen en entorns familiars xinesos i que tenen greus dificultats per entendre la llengua catalana. Altres són nenes d’origen xinès que van ser adoptades de ben petites i que avui són unes catalanes més sense cap altra diferència que els trets físics. Us podeu imaginar el que pot sentit una persona del país quan permanent pel carrer o a la feina tothom se li adreça permanent en castellà com a conseqüència del seu físic.

    A això ens referíem per racisme dolç. Malgrat que no tingui cap mala intenció, hem de denunciar que aquesta és una actitud que té com a base la diferenciació racial. En funció de la ‘cara’ hi ha gent que usa una o altra llengua. Aquest és un repte de país, que afecta la cohesió social i la necessitat de construir una comunitat que, acollint tota la diversitat, tingui elements de cohesió i una vivència respectuosa entre tota la ciutadania. I el paper de les empreses no hi és exempt, des de la gran empresa fins al petit comerç.

    Les institucions, les empreses, els mitjans de comunicació, les organitzacions socials han d’acompanyar la ciutadania en la correcció de les actituds que en aquest moment no s’adeqüen a les noves necessitats socials sorgides d’un procés de canvi demogràfic intens a la nostra societat.
    La campanya Encomana el català està adreçada als catalanoparlants i se’ls demana que evitin canviar de llengua

    Fa uns mesos que la Generalitat de Catalunya va posar en marxa una nova campanya per a fomentar l’ús social del català. Cal dir que entitats socials de tota mena van col·laborat amb el Govern per dissenyar una iniciativa que pretén influir en els hàbits lingüístics dels catalanoparlants, perquè no canviïn automàticament al castellà en funció de l’aspecte, l’origen social o geogràfic de l’interlocutor.
    http://responsabilitatglobal.blogspot.com/2009/04/el-racisme-dolc.html

  • carles 20 de febrer de 2015 Reply

    Moltes gràcies per haver deixat el comentari, Josep Maria.

  • Pingback: La BBC | Tries lingüístiques: res no és per sempre - La BBC

  • Pingback: "Tries lingüístiques: res no és per sempre", per Carles de Rosselló - Lliure i Millor

Deixa un comentari