Contra el catastrofisme

La publicació del meu darrer apunt a Núvol ha provocat una quantitat de lectures i comentaris més enllà del que estic acostumat. Alguns lectors han volgut aplicar al cas català l’esquema de substitució lingüística que hi explicava. El català està en fase de substitució? Aquesta és la pregunta que em plantejo respondre en aquest apunt resseguint les fases de l’apunt anterior: bilingüització; pèrdua d’àmbits d’ús; interrupció de la llengua de pares a fills; i interferència.

Primer de tot cal dir que quan parlem del “català” hauríem de decidir a quina zona geogràfica ens referim ja que les dinàmiques sociolingüístiques i la legislació lingüística són diferents segons el territori i per tant no podem posar al mateix sac el català a la Catalunya Nord, que el català a Andorra, que el català al País Valencià. En aquest apunt em limitaré al Principat, que és la situació que conec millor. Ja aviso que és un apunt una mica extens, però és que hi ha coses que no es poden explicar en mode piulada de Twitter.

Bilingüització

La primera fase de la substitució lingüística comença amb una etapa de bilingüisme socialment asimètric, en què una part de la població coneix 2 codis i l’altra només una. Els estudis sociolingüístics són concloents en aquest aspecte: el coneixement de castellà voreja el 100% de la població en les 4 habilitats bàsiques (entendre, parlar, llegir i escriure) mentre que el de català resta lluny d’aquestes xifres. La capacitat d’entendre el català, que és l’habilitat més estesa, se situa sobre el 81% perquè el 19% de la població diu que l’entén poc o gens.

Aquesta és una realitat incontestable que té unes clares repercussions sociolingüístiques. La més evident és que condiciona les tries de llengua dels catalanoparlants, l’únic segment de població que compta amb el 100% dels seus efectius bilingüitzats en català i castellà entre els majors de 15 anys.

YAquesta realitat no en pot ocultar una altra que també té repercussions sociolingüístiques. Aquesta realitat és que el bilingüisme asimètric en menors de 40 anys desapareix progressivament i deixa pas a un de simètric com més joves són les generacions (llegiu l’article de F. X. Vila El moment d’adquisició del català i les seves repercussions sociolingüístiques). No m’estic referint a la qualitat lingüística sinó a la possibilitat que té l’individu de triar entre dos codis en què és prou competent per comunicar-se.

L’efecte de l’escola, naturalment, és clau per entendre aquesta situació. Per això trobem manca de competència en català sobretot en persones que no són de llengua primera catalana i que no han passat per l’escola catalana. I ara que acabo d’esmentar la paraula competència, aprofito per remarcar que aquest concepte no es relaciona directament amb l’ús, perquè com sabem, que una persona conegui una llengua no vol dir l’usi, sinó simplement que és capaç d’emprar-la. És el cas d’una recerca que vaig dur a terme a Santa Coloma de Gramenet, en què vaig entrevistar joves que havien activat per primer cop el seu català en el pas de l’institut a la universitat o en accedir a la feina, mentre que d’altres no l’havien activat de cap manera perquè continuaven mantenint molt estable el seu entorn castellanoparlant.

Per tant, si el català continua tenint el rol que té ara a l’escola, el contingent de persones competents en català i castellà anirà sent majoritari en totes les franges d’edat. Això suposaria un fet inèdit en la història de Catalunya, caracteritzada, segles enrere, pel monolingüisme en català i el segle XX per un bilingüisme social asimètric favorable al castellà.

Pèrdua d’àmbits d’ús

En la segona fase de la substitució, la llengua recessiva desapareix de molts àmbits socials. Els parlants només parlen en la llengua dominant (Y), bé perquè és l’únic codi compartit per tots els membres de la societat, bé perquè la imatge d’X està tan degradada que ni els parlants d’aquesta llengua el volen parlar en públic.

Des d’aquesta perspectiva, és obvi que el català no es troba en la situació que ara esmentava. Ni els catalanoparlants originaris amaguen la seva llengua a les escoles, a la feina, als bars, etc., ni el català és emprat només per aquells que l’han parlat a casa des de petits. En altres paraules, un percentatge significatiu de les persones que usen habitualment el català tenen un origen lingüístic no catalanoparlant.

Significa això que tot són flors i violes? En absolut. Però si es tracta de fer una aproximació tan ajustada a la realitat com sigui possible cal posar damunt la taula totes les dades.

El català ha perdut àmbits d’ús en els darrers anys? Honestament crec que no. En alguns casos no hi és present perquè, de fet, mai no hi ha estat (àmbit judicial, per exemple). El que sí que s’ha produït és una reculada de l’ús en diversos àmbits.

image002

Per fugir d’anècdotes, em referiré a les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics, concretament a aquelles que recullen l’ús de les llengües en escenaris diferents. El gràfic té una zona de color blau (corresponent a l’any 2008) i una altra d’un color vermell (corresponent a l’any 2013). En tots els àmbits analitzats -amistats, companys d’estudi, personal mèdic, etc.- el color blau és més alt que el vermell. Això vol dir que el 2008 el català tenia més presència en aquests àmbits que el 2013. I si la comparació la féssim amb el 2003 el resultat encara seria més descoratjador, atès que el 2008 el percentatge és més baix que el 2003.

Per què es produeix aquest retrocés? Per què si la bilingüització social ateny cada vegada més persones s’ha reduït l’ús del català? Com a mínim cal apuntar tres factors:

1) Hi ha una part de la població laboralment activa que no està bilingüitzada -no ho està, com a mínim, en català. Aquest sector està compost per persones vingudes de fora que han arribat a Catalunya en edat postescolar, de manera que no han passat per la principal institució catalanitzadora del país. Això provoca que es quedin només en un pla receptiu del català (potser l’entenen, potser el llegeixen amb dificultats però ni el parlen ni l’escriuen).

2) Al punt anterior cal afegir-hi ara les pràctiques lingüístiques de bona part de la població, caracteritzades per passar-se al castellà si l’interlocutor té (mínimes) dificultats amb el català o té trets físics que delaten la seva procedència forana (encara que parli un català correctíssim).

3) La natalitat dels catalanoparlants d’origen és feble i per contra el contingent de persones de llengua primera castellana ha augmentat amb efectius procedents de diverses zones del planeta. La variable “llengua inicial” és importantíssima per entendre els usos lingüístics de les persones.

Interrupció de la llengua de pares a fills

La tercera fase de la substitució és la clau de volta de tot plegat, perquè és el moment en què els pares decideixen no transmetre més la llengua als fills i la substitueixen per un codi nou.

Qualsevol persona mínimament informada de l’escenari sociolingüístic de Catalunya només podrà concloure que no hi ha interrupció intergeneracional del català. Segur que coneixeu algun cas d’un pare o mare que parla al seu fill en català sense que aquest sigui el seu idioma originari. I segur que us costarà molt més trobar un cas a la inversa, és a dir, la de pares catalanoparlants inicials que parlin en castellà als seus fills. 

image001

Unes dades interessants que il·lusten el procés que acabo d’esmentar són les que reprodueixo en el gràfic i que manllevo de l’anàlisi que fa Joaquim Torres a l’EULP 2013. Què fan les persones que provinents d’un altre grup lingüístic ara parlen en una altra llengua als seus fills? El grup majoritari l’encapçalen els que adopten el català (11,9%), unes 470.000 persones. L’origen lingüístic d’aquestes persones és bàsicament el castellà. En canvi, els que adopten el castellà (3,8%) no provenen del català, sinó d’altres llengües.

Torres conclou que durant la darrera dècada el català ha progressat com a llengua intergeneracional, perquè els catalanoparlants originaris la continuen transmetent als fills i perquè entre els qui provenen de famílies bilingües català-castellà, el català és la llengua triada per parlar amb els fills. La Mireia Galindo i jo mateix vam publicar una anàlisi el 2003 sobre aquest mateix tema a partir de l’Enquesta de la Regió Metropolitana de Barcelona amb unes conclusions molt amb la línia de Torres.

Interferència

La darrera fase de la substitució està relacionada amb l’adopció massiva de calcs i manlleus procedents de la llengua expansiva. Tal com expliquen Boix i Vila en el seu imprescindible Sociolingüística de la llengua catalana, la llengua recessiva perd capacitats expressives pròpies de l’idioma, en un fenomen que s’anomena encongiment.

Molt s’ha escrit i debatut de la pèrdua d’estructures genuïnes del català. ¿El grau d’interferència innegable que pateix el català és equiparable al que es produeix quan hi ha substitució lingüística? De nou, jo crec que no. D’una banda, perquè l’encongiment es produeix quan hi ha en marxa un procés de substitució lingüística i a aquestes alçades de l’article el lector ja es deu haver adonat que, amb les dades de què disposem, no sóc partidari d’aquesta hipòtesi.

I d’altra banda, perquè en aquesta etapa ja no es proposen solucions per tornar a l’estadi anterior. Per entendre’ns, no hi ha un Institut d’Estudis Catalans que fixi la normativa, ni un Gran Dictat per televisió, ni un Termcat que generi neologismes, ni llibres d’estil que proposin bons models lingüístics, ni queixes dels usuaris que denunciïn la baixa qualitat de la llengua (comproveu-ne un exemple ben recent).

De nou, significa això que no és preocupant el grau d’interferència a què està sotmès el català? Sí que ho és, i molt. Però afortunadament, em fa l’efecte que el català al Principat encara no es troba en l’estadi que he descrit en aquestes línies.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Imatge de la portada: By Patomena –  https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Erupci%C3%B3n_Guagua_Pichincha_1999.jpg)

4 Comments

  • Pablo Suberbiola 25 de gener de 2016 Reply

    Molt bona entrada, Carles!! Crec que, salvant les distancies, que obviament hi son, el diagnostic que fas del català al principat es aplicable en bastants punts al euskera a la CAV.

    • Carles 29 de gener de 2016 Reply

      Kaixo, Pablo. Estic content de llegir-te i que l’apunt t’hagi agradat. Gero arte!

  • Josep M. Armengou 5 de març de 2016 Reply

    Molt bon article, Rosselló. En el just punt de la queixa realista i l’acció per millorar una situació que sí, que és delicada i en la qual hem d’intervenir tots plegats. Com passa amb tot. He denunciat fa poc davant la CCMA l’espantós encongiment dels “de mica en mica”, “a hores d’ara, o “a poc a poc”, que han perdut tots la primera preposició entre els seus professionals de cara al públic. En aquests casos, el control de qualitat empresarial en el mal ús de l’eina bàsica hauria de ser sancionat de manera contundent. Em fa l’efecte que la causa més potent a l’origen de la gent que fa el mateix és que llegeixen massa poca literatura en català. Moltes gràcies.

    • Carles 8 de març de 2016 Reply

      Moltes gràcies Josep M. Estic completament d’acord amb la teva reflexió.

Deixa un comentari