El castellà i la independència

Si sou lectors de premsa, haureu vist aquests dies un animat debat a l’entorn de quin paper ha de tenir el castellà en la futura Catalunya independent. Aporto el meu granet de sorra. Històricament, l’independentisme ha vinculat la creació d’un estat propi a la supervivència de la llengua. Fins i tot, de manera més o menys explícita, ha perseguit l’objectiu de retornar a la situació no tan llunyana en què el català tenia una hegemonia clara en els usos interpersonals.

No tinc cap bola de vidre però res no fa preveure que ens encaminem cap a aquest escenari; al contrari, els desplaçaments migratoris des de diverses zones del planeta ha sacsejat el monolingüisme imposat pels estats-nació. Fins i tot en el cas que no hi hagi nous contingents immigratoris, el procés de substitució lingüística de les noves llengües incorporades comportarà dècades, i Catalunya no serà una excepció.

En aquest context de llengües sobrevingudes sobre la que és pròpia del territori, em fa l’efecte que els catalans ni volem ni podem prescindir del castellà. Uns perquè és la seva llengua inicial; d’altres perquè hi aboquen vincles afectius; d’altres perquè hi veuen una oportunitat de negoci amb un mercat enorme; i d’altres perquè valoren el capital que suposa parlar com més llengües millor. Per una o altra raó, el castellà en la Catalunya independent tindrà una presència molt destacada, i alhora continuarà sent un rival temible per al català en termes d’estricta supervivència. Perquè això cal tenir-ho clar, cal pagar un preu pel fet de parlar una llengua demogràficament mitjana com el català, i aquest preu és que, inclús amb la independència, sempre haurem d’estar ocupats i preocupats pel futur de la llengua. Només cal veure casos com els d’Irlanda, d’Andorra o de França per comprovar com la sobirania no sempre permet redreçar determinades situacions sociolingüístiques, o costa molt fer-ho, o com llengües tan potents com el francès són blindades de totes les maneres per l’Estat.

El castellà hauria de ser també llengua oficial a Catalunya? No ho sé, caldria valorar els costos en termes de cohesió social que suposaria prendre una decisió en un o altre sentit. Potser la solució passaria per no tenir cap llengua oficial i tenir-ne una com a pròpia del país, tal com ha suggerit Salvador Cardús. Ara mateix no tinc resposta per a aquests plantejaments.

Sigui com sigui, en aquesta Catalunya independent, caldria generar prou consens entre els dos grups lingüístics principals del país –catalanoparlants i castellanoparlants– al voltant de tres punts. En primer lloc, el català hauria de ser la llengua comuna de relació intergrupal. Això sol ja és un repte colossal, però cal avançar en el camí que el català esdevingui el vehicle de comunicació quan interactuïn persones que no siguin de llengua inicial catalana (us haureu adonat que això, ara mateix, no passa). Segon, hauríem d’aplicar un principi de subsidieritat lingüística: totes les funcions que pugui desenvolupar la llengua local (el català) que no la faci una altra. D’aquesta manera el català disposaria d’uns àmbits en exclusiva (és a dir, el convertíríem en imprescindible), de la mateixa manera que el castellà tindria un altres àmbits (per exemple, tot el flux econòmic amb països hispanòfons). I tercer, caldria garantir que els alumnes sortissin de l’escola, pel cap baix, amb el mateix nivell de castellà amb què acaben ara, amb un nivell d’anglès considerablement més alt, i sense que les mesures preses afectessin negativament el nivell de competència en català.

La Catalunya monolingüe, fins i tot amb la independència política, no tornarà. L’apassionant empresa de construir una casa nova ha de néixer amb l’esperança que farem les coses millor que no pas les fèiem abans i, sobretot, molt millor que els nostres antics «compatriotes». Una distribució consensuada de funcions per al català, castellà i anglès podria ser un escenari perquè tothom se senti prou còmode en la nova llar.

[En aquesta entrada del blog del Xavier Vila teniu tots els articles que han tractat fins ara aquesta qüestió]

 

3 Comments

Deixa un comentari