El català a Catalunya: unes pinzellades

Com està la salut del català a Catalunya? Vivim en una època en què es volen respostes clares i simples. Hi ha qüestions, però, que no són senzilles de respondre, i l’estat de la llengua n’és una. En les següents línies intentaré fer-ne una visió molt sintètica i tan explicativa com sigui possible a partir de les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics (EULP) que es van presentar el juliol.

D’EULP ja n’hi ha tres: els dels anys 2003, 2008 i 2013, de manera que disposem d’un volum molt important de dades per entendre en quin punt es troben les llengües que es parlen a casa nostra. Us recomano molt que llegiu el document Resum dels factors clau, que és d’on he extret les dades per fer aquest apunt.

Demografia

L’escenari sociolingüístic català ha sofert un canvi radical la darrera dècada a causa de les migracions: en poc més d’una dècada hem passat de 6,3 M d’habitants a 7,5 M, la gran majoria provinents de més enllà de les fronteres estatals. Si no tenim present aquest factor no és possible entendre l’evolució de la llengua, que l’any 2003 estava en una situació força equilibrada amb el castellà i en el 2008 presentava un retrocés important.

El 2013 els nats a Catalunya eren el 63,7 %, els nats a la resta d’Espanya el 18,8 % i els nascuts a l’estranger el 17,5 %. La naturalesa de les immigracions és molt diferent: l’espanyola ja està (molt) envellida mentre que l’estrangera és plenament activa en termes laborals.

Coneixements lingüístics

Amb els coneixements lingüístics s’avalua si la persona entén un idioma i si el sap parlar, llegir i escriure.

Malgrat l’avenç substancial del coneixement de la llengua en aquests darrers 30 anys —fonamentat en bona part a l’escola i en els cursos per a adults del Consorci per a la Normalització Lingüística— les dades constaten que encara hi ha molt camí per recórrer: el 18,8 % de la població entén poc o gens el català; el 19,6 % no el sap parlar; el 30 % no pot llegir-lo o ho fa amb dificultats; i un 32 % no el sap escriure gens. Els percentatges de coneixement del castellà són molt més alts —per tranquil·litat dels visionaris que diuen que s’està perdent—, i només el 8 % de la població té mancances en alguna habilitat relacionada amb aquesta llengua.

Les mateixes dades revelen que hi ha un 13 % dels catalans que només saben parlar una llengua. Aposto 100 contra 1 que no en trobarem cap que només sàpiga català.

Llengua inicial i llengua d’identificació

Per llengua inicial s’entén la que la persona va parlar primer a casa amb els pares, mentre que la d’identificació és aquella que hom considera “la seva”.

L’any 2013 la majoria té com a llengua inicial el castellà (55,6 %) seguit dels de llengua inicial catalana (31,3 %) i altres llengües (10,7 %). Això no obstant, el català obté més representació com a llengua d’identificació que com a llengua inicial: castellà (47,8%), català (36,6%) i altres llengües (8,6%).

Una de les característiques del català com a llengua d’identificació és la seva capacitat d’atracció lingüística, és a dir, persones que el consideren el seu idioma a pesar que no és la seva llengua inicial: 750.000 persones s’identifiquen amb el català tot i que tenen altres orígens lingüístics. Ara bé, aquest origen és bàsicament el castellà, atès que el volum de parlants d’altres llengües que s’identifiquen amb el català és força reduït. Entre els al·loglots, és el castellà el que demostra tenir més poder d’atracció.

Transmissió intergeneracional

El català és la llengua que les persones de llengua inicial catalana transmeten als fills. Aquest és un fet inalterable des del 2003 i és, alhora, una de les condicions bàsiques per a la supervivència d’un idioma. Cal destacar també que el 27,5 % dels nats a Catalunya amb els dos progenitors nascuts fora, usa el català amb els fills.

Àmbits públics

En la darrera dècada es constata un retrocés en l’ús del català en els diversos àmbits públics analitzats. Si el 2003 el percentatge d’ús era pràcticament idèntic (48 %), deu anys després la mitjana d’ús del català és del 41 % i el del castellà del 53 %. Aquestes dades permeten veure —com va apuntar Xavier Vila— que el monolingüisme a Catalunya es viu en castellà: el 19,4 % usa exclusivament el castellà mentre que només el 6,3 % fa el mateix en català. El català és la llengua més usada entre els nats a Catalunya però així i tot n’hi ha 500.000 d’aquests que l’usen menys d’un 10 % diàriament. Per contra, el castellà és emprat de manera consistent per tots els grups lingüístics presents al país. Els usuaris del català tenen (molts) més usos bilingües que els usuaris del castellà; mentre que entre els usuaris de castellà, l’ús exclusiu de la llengua castellana té molt de pes.

Grups d’usos lingüístics

Al llarg del dia, el castellà s’usa més que el català: al voltant del 33 % de la població empra el català de manera predominant (cal destacar que una cinquena part d’aquests té origen no catalanoparlant). El 20 % alterna el català i castellà; la majoria són castellanoparlants. Poc menys del 50 % utilitzen poc o gens el català; aquest grup està format per persones d’origen lingüístic castellà, però també al·loglot.

L’ús del català s’ha reduït al llarg de la dècada 2003−2013: el català parlat ha passat d’un 50,2 % a un 42,1 %. Una part d’aquesta reducció es deu a la població nouvinguda, que no fa servir gaire la llengua catalana. Aquest descens es va fonamentar durant el quinquenni 2003-2008, sobretot a Barcelona i a l’Àmbit Metropolità.

Comportament lingüístic

Al voltant de 3 M de persones inicien sempre o molt sovint converses en català, i uns altres 3 M inicien poques vegades o mai una conversa en català. Potser més interessant és saber què fem quan rebem resposta en una llengua diferent amb la qual ens hem adreçat: el 60 % s’adapta lingüísticament al seu interlocutor, sigui per parlar en català o castellà, el 30 % no usa mai el català, és a dir, ni inicia cap conversa en aquesta llengua ni tampoc s’hi adapta, i el 10 % no empra el castellà, ni per iniciar converses ni per adaptar-s’hi.

Conclusions

L’arribada de més d’1 M de persones ha alterat profundament l’escenari sociolingüístic català. El 2003 el català i el castellà havien arribat a un estat de força equilibri pel que fa a l’ús, però l’EULP 2008 va reflectir les conseqüències lingüístiques de la immigració amb un balanç clarament favorable al castellà. El 2013 els números s’han estabilitzat però no apunten un redreçament clar.

Com he apuntat, aquest desequilibri es deu en bona part a la població d’origen estranger, que si no han passat per l’escola, no s’incorporen al català en les seves diverses dimensions: ni com a llengua d’identificació, ni com a llengua habitual ni pel que fa als coneixements, especialment respecte de la lectura, l’escriptura i la parla. La nova immigració, doncs, s’integra lingüísticament a la nostra societat a través del castellà i sembla que amb això ja en té prou per (sobre)viure.

Resta lluny de la meva voluntat carregar els neulers contra aquesta gent. Em limito a constatar un fet. És per això que cal considerar dos altres factors que ens menen fins a la situació actual: d’una banda, una disminució de la natalitat dels catalanoparlants inicials; i de l’altra, la reproducció una i una altra vegada de la norma d’usar el castellà amb els nouvinguts, cosa que ha accentuat la castellanització dels usos en tots els àmbits socials.

La llengua catalana presenta punts forts. En destaco dos que considero importants: primer, la immensa majoria de persones que tenen el català com a llengua inicial també s’hi identifiquen i el transmeten als seus descendents. I segon, el català té capacitat d’atracció com a llengua d’identificació i com a llengua familiar entre persones d’altres orígens lingüístics, singularment de castellanoparlants inicials autòctons.

Aquests punts forts, però, no compensen les pèrdues que es produeixen per altres bandes. Queda, doncs, molta feina per fer encara.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

7 Comments

  • Anna Maria 19 d'agost de 2015 Reply

    Molt bona feina!

    Algunes de les conclusions a les quals s’arriba en aquest treball, les puc constatar dia a dia com a professora de llengua catalana a St. Boi.

    La llengua absolutament majoritària, la que se sent pels carrers i arreu és el castellà.Sens dubte. I si això passa al barri centre de la vila, el més antic, imagineu-vos el que passa als altres barris de majoria castellanoparlant…

    El català és vist com una llengua de gent “finolis”. No és llengua de pati d’escola.

    La població d’origen estranger no s’incorpira al català. Un col.lega em va dir un dia: “No se t’acudeixi de parlar-los en català, eh?”…

    En fi…que hi ha molt camí per recórrer i, entre tots, tirarem endavant!

    Gràcies per la feina feta!

    • Carles 19 d'agost de 2015 Reply

      Gràcies pel comentari, Anna!

  • Xavier 19 d'agost de 2015 Reply

    Carles, quin és el significat del terme al.loglot.
    Gràcies.

    • Carles 19 d'agost de 2015 Reply

      Hola, Xavier,

      “Al.loglot” és aquella persona que no té el català o el castellà com a llengua inicial.

  • Pingback: Baròmetre de l’ús del català a Internet – agost 2015 | WICCAC

  • Pingback: La BBC | El català a la sanitat: un trauma

  • Pingback: La BBC | 27S: una oportunitat per al català

Deixa un comentari