El català a la sanitat: un trauma

Fa unes setmanes es va morir un familiar meu a l’hospital. La cosa va ser tan ràpida i inesperada que en aquells moments de dolor i desesperança no penses en res més que confortar els teus i pair el mal tràngol.

Recordant aquell dia, l’atenció que vam rebre dels metges va ser correcta però millorable. Els tres metges que ens van atendre (el que ens va dir que no hi havia res a fer; el que ens va dir que si volíem no calia allargar el procés; i el que va certificar la mort), cap d’ells va ser capaç d’adreçar-se a nosaltres en català; fins i tot, un dels tres ens va demanar si li podíem parlar en castellà perquè no entenia el català.

En cap moment es va produir una situació tensa perquè els familiars més directes ja tenien prou coses amb què pensar i per tant van cedir lingüísticament. Però em pregunto si els metges no han d’adreçar-se en la llengua dels pacients o familiars (vegeu aquesta notícia de Vilaweb: Una veïna de Torelló, discriminada en un CAP per haver-se adreçat al metge en català). I encara més quan s’ha de fer un acompanyament d’un malalt terminal o quan s’han de comunicar notícies tan dures a la família .

La resposta de l’hospital

Passats uns dies del succés vaig posar-me en contacte amb l’hospital explicant els fets i preguntant-los si tenien establert algun protocol respecte de la llengua d’atenció als pacients o familiars i si els metges havien d’acreditar algun nivell de català.

En la carta de resposta s’argumenta que l’hospital respecta la normativa vigent en matèria de política lingüística, com no podia ser d’una altra manera atès que pertany a la xarxa pública depenent de la Generalitat.

La segona part de la carta és realment la interessant. Els metges residents no són funcionaris. Un cop aproven el MIR (Metge Intern Resident) escullen el centre on volen anar a fer les pràctiques. El MIR és una oposició que depèn de l’Estat, el qual fixa les normes que queden publicades al BOE. Respecte de la llengua, “els candidats han de demostrar un bon nivell de castellà, però no se’ls demana saber català, gallec o basc” -s’assegura en la carta. I continua: “Les Comunitats Autònomes no tenen competència per establir nous requisits, com podria ser el parlar l’idioma corresponent de la seva Comunitat”.

L’ús del català retrocedeix

En l’apunt “El català a Catalunya: unes pinzellades” ja vaig apuntar que l’enquesta EULP reflectia un retrocés respecte de l’ús de la llengua. En la darrera dècada moltes persones vingudes de fora s’han inserit al món laboral però no s’han incorporat a l’ús actiu de la llengua. Si a això li afegim la dinàmica majoritària dels autòctons de parlar en castellà “als de fora”, s’entén per què s’ha reduït en 400.000 les persones que deien que, amb els metges, només parlaven en català.

Entenc la resposta de l’hospital des d’un punt de vista legal, però no pel que fa a l’atenció als pacients. De l’Estat espanyol no n’espero res pel que fa al respecte dels drets de les persones que volem viure en una altra llengua que no sigui la castellana; dels hospitals públics catalans sí que ho espero.

Espero, en primer lloc, que no s’escudin en una legalitat adversa. I espero, en segon terme, que entenguin que una bona atenció no passa només per un diagnòstic correcte i la cura de la malaltia (si és possible). Sinó que també és important una paraula de confort en el moment oportú, i aquesta paraula ha de ser dita en la llengua del pacient, que és la persona que està malalta i per tant la que mereix la màxima consideració.

Al Consorci per a la Normalització Lingüística es fan unes sessions de sensibilització adreçades al personal de les organitzacions en què es reflexiona per què és important atendre els usuaris en la seva llengua. Encara no hi ha cap llei estatal que prohibeixi formar els metges residents en aquest tema, oi?

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

5 Comments

  • maria 14 de desembre de 2015 Reply

    hola
    treballo d infermera en un CAP de de l ICS
    ni els q fan el MIR estan obligats a parlar en català ni els treballadors, q molts d ells tenen el nivell D necessari per aconseguir punts i plaça, tampoc.
    es fan teleconferències , es pengen rètols informatius, ens envien missatges per intranet en castellà.
    lamentable i de difícil solució per actitud laxe per part de l administració

    • Carles 29 de gener de 2016 Reply

      Moltes gràcies pel teu comentari, Maria. M’han arribat testimonis semblants a la situació que tu descrius.

  • Roser 13 de gener de 2016 Reply

    No és només una actitud laxa, tal com comenta la Maria, hi ha hagut deixadesa i desinterès per part de l’Administració a vetllar perquè es complís la normativa vigent. A més, tinc la sensació que socialment no és una qüestió que es consideri prioritària, per culpa del prestigi social que han anat perdent les feines relacionades amb les llengües.
    Fa uns 5 anys érem un equip d’entre 8 i 10 lingüistes a l’ICS, abans havíem arribat a ser un equip més nombrós, a més de corregir fèiem tasques de docència, coordinació de cursos i temes de documentació, disseny gràfic i comunicació, i actualment no hi queda ningú al territori i només 1 persona a l’ICS serveis centrals que bàsicament corregeix escrits o publicacions. Tota la feina que s’havia fet, i se n’havia fet molta! s’ha diluït en el temps. Els responsables dels diferents organismes implicats de l’Administració no poden argumentar desconeixement, perquè jo mateixa i de forma reiterada havia informat de la situació d’abandó primer i de manca de recursos en què ens trobàvem, i les retallades dels darrers anys (que han estat molt selectives!) han acabat de fer la feina.

    • Carles 29 de gener de 2016 Reply

      Demolidor. Molt interessant, Roser. Moltes gràcies per la teva aportació.

  • Pingback: La BBC | 4 idees per a la política lingüística

Deixa un comentari