El català en la doctrina Margallo

El diari Ara ha publicat «Por la convivencia democrática», la doctrina Margallo, el document que el ministeri d’Afers Estrangers ha adreçat als ambaixadors espanyols per tal de desacreditar el procés sobiranista català.

Què hi diuen respecte de la llengua catalana? De les 194 pàgines del document, la qüestió lingüística n’ocupa un total de 7 dividides en tres apartats: a) Sobre el pretendido desprecio nacional e internacional a la lengua catalana; b) ¿Quién lidera la acción cultural exterior para la difusión de la lengua y la cultura catalana en el mundo?; c) Cierto nacionalismo sostiene que la lengua es un elemento tal de diferenciación que exige contar con un Estado propio.

Cal dir que el text, en alguns passatges, genera una certa vergonya aliena en veure el nivell dels arguments esgrimits. Per exemple, és simplement ridícul sustentar les pròpies posicions –que pretenen defensar la política lingüística actual del govern central– rescatant cites d’Antoni Rubió o Víctor Balaguer, intel·lectuals catalans a cavall del segle xix i xx. I sigui dit de passada, no m’imagino a cònsuls i ambaixadors espanyols memoritzant i declamant aquestes mateixes cites davant els seus col·legues internacionals. Flac favor els han fet amb aquest argumentari!

Anem al gra. Bàsicament les idees força que s’hi recullen són les següents:

  1. Des de la recuperació de la democràcia, el català mai havia viscut una etapa de tanta esplendor (pel que fa a la demografia i al suport polític i jurídic).
  2. Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP 2008), a Catalunya hi ha més persones de llengua inicial castellana que no pas catalana. El desig dels «nacionalistes radicals» és arraconar o fer desaparèixer el castellà.
  3. El castellà no s’ha imposat, són els catalans que l’han adoptat lliurement.

El català mai havia viscut una etapa de tanta esplendor

És una evidència que, en contrast amb l’etapa del franquisme, el català té avui més suport jurídic, bàsicament perquè durant 40 anys la llengua va estar prohibida («minoritzada», tal com reconeix el mateix text). Estarem d’acord, però, que com a comparació l’argument és molt feble perquè qualsevol situació democràtica ha de millorar les condicions legals que imposi una dictadura. Ara, el text curiosament s’oblida de fer una altra comparació: durant els primers anys de democràcia, la cobertura legal del català era millor que no pas la que té ara. En aquest mateix blog hem repassat les accions empreses darrerarment pels governs d’Aragó, del País Valencià o de les Illes contra el català, i fa pocs dies el TSJC va fixar que un 25% d’assignatures troncals havien d’impartir-se en castellà a Catalunya, cosa que implica una flagrant invasió competencial. No oblidem tampoc que la Llei del cinema, la Llei d’acollida o el Codi de Consum de Catalunya estan recorreguts per les disposicions lingüístiques favorables al català. Curiosa manera de tenir suport jurídic, oi?

En la doctrina Margallo tampoc no s’explicita de cap manera com es concreta el suport polític que rep el català. Si per suport polític s’entén el suport partidista, sóc incapaç de recordar una sola iniciativa favorable a la llengua que hagi sorgit d’algun partit d’abast espanyol. En canvi, tant el PSOE com el PP han vetat reiteradament l’ús del català al Congrés o al Parlament Europeu.

El desig dels «nacionalistes radicals» és arraconar o fer desaparèixer el castellà

Fa molta mandra rebatre’l perquè assimila el model de política lingüística espanyol al català. L’any 1792 Henri Grégoire, un sacerdot i revolucionari francès, va escriure Sobre la necessitat i els medis per a destruir el patuès i d’universalitzar l’ús de la llengua francesa, un document que ha servit d’inspiració a estats que han entès la «igualtat» com la uniformització lingüística. Així, Espanya ha intentat –i intenta– soscavar la presència de la llengua d’allà on pot. I certament ho ha aconseguit en alguns casos: en ciutats com Alacant o València, en la transmissió lingüística integeneracional de la Franja –com aviat demostrarà Natxo Sorolla amb la seva tesi–, i haurem de seguir amb atenció les Illes si la línia Bauzá continua en el poder. Segons els sagaços estrategs de l’informe Margallo, els «nacionalistes radicals» –suposo que es deuen referir a tots els partits que han passat pel govern i que no han tocat una coma per disminuir la presència del català a Catalunya– voldrien aplicar estratègies per fer desaparèixer el castellà. Dit en altres paraules, voldrien seguir el model espanyol.

L’argument es pot rebatre des de molts punts de vista. Jo en destaco tres: el primer i més important, el castellà no desapareix de Catalunya perquè a la majoria de la societat catalana no li dóna la gana. Així de clar. El castellà és un patrimoni al qual no hi vol renunciar pràcticament ningú. El que ells no entenen, però, és que per garantir la supervivència del català en el seu territori cal que tingui l’hegemonia en l’àmbit públic; i això, en ments jacobines, resulta inconcebible. En segon terme, el castellà tampoc no podria desaparèixer perquè hi ha una legislació que el protegeix pels quatre costats, o és que potser les lleis espanyoles no són efectives a Catalunya? I tercer, si els nacionalistes radicals volen foragitar el castellà, com és que el coneixement del castellà a Catalunya encara és del 95,5% i el del català tan sols del 61,1% (EULP 2008)? Després de tres dècades de governs separatistes i excloents aquests percentatges ja haurien d’estar molt més igualats, no?

El castellà no s’ha imposat, són els catalans que l’han adoptat lliurement

Recordeu el famós discurs de Joan Carles I «Nunca fue la nuestra lengua de imposición»? Això és, ras i curt, una falsedat històrica: des del 1716, Espanya ha prohibit l’ús del català prop d’una trentena de vegades. I sigui dit de passada, els autors de l’informe es contradiuen atès que ells mateixos reconeixen que durant el franquisme el català va ser vetat.

Això és el que dóna de si la doctrina Margallo en l’apartat lingüístic. La maquinària de l’Estat és poderosa i aconseguir els nostres objectius serà tot menys senzill. No em direu, però, que no faria ràbia perdre contra una gent que exhibeix uns argumentaris tan patètics i maldestres.

Deixa un comentari