Els últims parlants

La senyora Boa Sr va morir el 2010, a l’edat de 85 anys. Era l’última parlant del bo, una llengua que es parlava a les illes Andaman (Índia). Us heu preguntat mai com s’extingeixen les llengües en el seu territori d’origen? Alguns episodis històrics ens ensenyen que alguns idiomes s’han perdut perquè, ras i curt, s’ha liquidat tota la població: morts els parlants, morta la llengua. Però en contextos més civilitzats, s’hi poden distingir quatre etapes.

BilingüitzacióX-Y (1)

La primera fase de la substitució sempre comença amb la bilingüització. És obvi: només és possible substituir una llengua per una altra quan la persona pot triar entre dues o més llengües. El problema es presenta quan la bilingüització no ateny tota la població, sinó només aquells individus que pertanyen a una comunitat políticament minoritzada. En aquesta etapa, doncs, hi ha un bilingüisme asimètric: uns parlen les llengües X i Y i els altres només Y.

Pèrdua d’àmbits d’ús

L’objectiu de qualsevol conversa és la comunicació. Això només és possible si els interlocutors comparteixen un codi (Y, en el cas que plantegem). Aquest fet provoca que totes les converses en què hi hagi membres dels dos grups lingüístics es resolguin sempre en Y: a la feina, a l’escola, al bar, etc. De manera que la llengua X va perdent progressivament àmbits d’ús. En el pitjor dels casos, parlants d’X amb actituds negatives cap a la pròpia llengua poden parlar-se entre ells en Y, cosa que accelera el procés de substitució.

Interrupció deX-Y (2) la llengua de pares a fills

Arriba un punt que els parlants d’X veuen la seva pròpia llengua com un estigma, un sistema de comunicació no útil, antic, prescindible. El punt de no retorn es produeix quan els pares X decideixen parlar en Y als seus fills. Això provocarà que els fills col·loquialitzin Y i que només tinguin coneixement parcial d’X. Amb els anys, la tercera generació ja no és capaç de parlar en la llengua dels avis, de manera que la substitució queda consolidada.

Interferència

Paral·lelament a les tres fases descrites, n’hi ha una quarta que afecta l’estructura de l’idioma. La llengua a poc a poc es degrada, no es desenvolupa nou vocabulari, i la llengua X adopta solucions morfosintàctiques d’Y i molts manlleus lèxics. Tot plegat reforça la percepció que la llengua X ja no és una llengua útil.

Molt esquemàticament, doncs, aquest és un dels camins que expliquen de quina manera una llengua es mor. No he parlat de les causes que porten a assumir aquest comportament lingüístic. Ara només em limitaré a dir que no és una decisió lliure dels parlants, sinó que la política (lingüística) que adopta el govern d’Y condiciona de formes diverses les tries lingüístiques de les persones. El fet que no hi hagi una amenaça explícita no vol dir que no hi hagi estratègies perquè els individus adoptin un determinat capteniment social i lingüístic.

En aquest vídeo podeu sentir Boa Sr cantant una cançó. És el so d’una llengua que ja no es parla.

YouTube Preview Image
Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

 

15 Comments

  • Francesc Tataret 1 de desembre de 2015 Reply

    El procés és tan evident que sembla mentida que alguns es plantegin que aquí això no pot passar.

    Sembla que hi ha gent que viuen a la Lluna… I entre aquests n’hi ha que decideixen, cosa que que ho agreuja tot.

    • Carles 1 de desembre de 2015 Reply

      Gràcies pel comentari, Francesc.

  • Anònim 12 de desembre de 2015 Reply

    Excel·lent article. Explica resumidament com poden morir les llengües amb menys parlants, i per tant com poden morir les cultures amb menys habitants. La nostra és una cultura admirada per tot el món, però amb una població limitada i sense un Estat, ni una consciència comuna per protegir-la i enriquir-la.

    • Carles 16 de desembre de 2015 Reply

      Gràcies pel comentari

  • Brauli Tamarit 14 de desembre de 2015 Reply

    Benvolgut Carles:

    Soc en Brauli Tamarit, administrador del lloc web del Centre d’Estudis Joan Bardina, amb enllaç principal a http://bardina.org

    Aquest és el lloc web que difon el Sistema General, el model polític, econòmic i social dissenyat per l’equip encapçalat per l’Agustí Chalaux (1911-2006) i en Lluís Maria Xirinacs (1932-2007).

    També publiquem altres continguts interessants, harmònics amb les nostres propostes doncs, dins el Sistema General, reivindiquem la lliure confederació de totes les ètnies i inter-ètnies, amb el degut respecte i protecció cap a la llengua i cultura de cadascuna d’elles.

    Com a exemple, disposem d’alguns continguts en esperanto, que és una llengua que els seus seguidors reivindiquen que sigui cooficial a tota la Humanitat, juntament, en cada nació, amb la llengua vernacla de la nació respectiva.

    M’agradaria poder publicar el vostre article, sobre el procés de substitució lingüística, dins del nostre lloc web, esmentant la seva procedència, incloent al final l’enllaç de l’entrada original.

    Crec que, amb aquesta publicació, els visitants del nostre lloc web que alhora no solen visitar el vostre bloc, que fins ara desconeixen els detalls d’aquest tema, podran adonar-se del procés de substitució d’una llengua per una altra i, un cop accedit a l’enllaç de l’entrada original, podran formular el corresponent comentari.

    Moltes gràcies per la vostra atenció i col·laboració.

    Atentament,

    Brauli Tamarit.
    Administrador del lloc web del Centre d’Estudis Joan Bardina.
    http://bardina.org

  • Rafel 14 de desembre de 2015 Reply

    És clar el que dius, i a més la meva experiència així ho referma. El més fotut és quan t’obliguen a deixar la teva llengua als 4 anys per que t’ensenyen un altra. Això ho va fer el franquisme. Al poble de València on vivia ningú sabia el castellà i fins l’entrada al col·legi jo no sabia que hi havien d’altres llengües. A la meva família sóc l’últim que parla català, el meu fill el sap però no el fa servir. I els nets segueixen el mateix viarany. És lo que te perdre les guerres.

    • Carles 16 de desembre de 2015 Reply

      Gràcies pel teu comentari, Rafel. Efectivament, el País Valencià és una de les zones catalanoparlants on el català ha patit més substitució lingüística. El llibre de Brauli Montoya i Antoni Mas La transmissió familiar del valencià ho explica molt bé.

  • Joan 15 de desembre de 2015 Reply

    És el cas de la meva dona Anglesa que s’esforçà cada dia a parlar Català i és difícil anar a una botiga que li contestin en Català, doncs, parlen Castella a ella i en Català ami, i així tota la conversa.

    Un dia vaig preguntar si ella et parla en Català perquè li contestes en Castella? I ell va contestar “per què és educat, no?”, que???????

    • Carles 16 de desembre de 2015 Reply

      Gràcies per haver aportat el teu testimoni, Joan. Potser t’interessaria donar un cop d’ull
      a aquest apunt
      que vaig publicar fa un cert temps i que relata una experiència igual a la que tu descrius.

  • Valentim Fagim 15 de desembre de 2015 Reply

    Muito bem explicado, com as palavras justas. Na Galiza sabemos muito de substituição linguística e de hibridação. Parabéns.

    • Carles 16 de desembre de 2015 Reply

      Gràcies pel teu comentari, Valentim.

  • Ramon 19 de desembre de 2015 Reply

    Això que vostè diu a l’article és tant obvi que no entenc com encara tenim compatriotes generadors d’opinió que en aquest tema hi passen de puntetes en comptes de parlar clar i català, cosa que molts castellanoparlants, no necessàriament independentistes, entendrien perfectament. El meu agraïment per la tasca que feu de divulgació.

  • Pilar Vallugera 22 de febrer de 2016 Reply

    Ostres, Carles, no seguia el teu bloc… Magnífic article que he pogut llegir perquè me l’han enviat. Com puc seguir el bloc?
    Gràcies!

    • Carles 29 de febrer de 2016 Reply

      Moltes gràcies, Pilar! Si em dónes permís, inclouré la teva adreça entre les persones que reben el butlletí cada mes amb l’apunt que publico.

  • Pingback: La BBC | Un dialecte és una llengua o és a l'inrevés? - La BBC

Deixa un comentari