Espanya i la igualtat de llengües

En un article a La Vanguardia, Francesc de Carreras recorda que el catalanisme polític de principis dels 80 tenia com a objectiu lingüístic considerar el català llengua oficial, en igualtat de condicions que el castellà. Segons el catedràtic, això es va aconseguir “sobradamente” amb la Constitució i l’Estatut. Des del meu punt de vista, l’arribada de la democràcia va possibilitar, efectivament, que el català fos llengua oficial però indiscutiblement en profunda desigualtat de condicions respecte del castellà.

La Constitució consagra la supremacia del castellà respecte de les altres llengües de l’Estat en dos aspectes, pel cap baix:

  • L’única llengua que s’hi esmenta és el castellà (art. 3.1). La resta d’idiomes es despatxen amb un “las demás lenguas españolas” (art. 3.2), és a dir, llengües sense nom. Això, per exemple, ha obert la porta a qüestionar la unitat de la llengua catalana, tan fomentada des d’organismes estatals.
  • El deure constitucional de saber una llengua només s’aplica al castellà (art. 3.1) –una disposició insòlita a Europa, per cert. En les altres llengües aquest deure no s’aplica, cosa que reflecteix quina és la llengua que l’Estat projecta com a fonamental i quines són les secundàries.

I encara un tercer aspecte, vinculat al model de política lingüística que aplica l’Estat:

  • Els castellanoparlants tenen reconeguts els seus drets lingüístics fins a l’últim racó del territori; els parlants de les altres llengües, només (i segons com!) en les comunitats autònomes amb llengües històriques. Moltes persones podrien relatar la seva experiència adreçant-se en català a dependències de titularitat estatal (cosa que allunya Espanya d’experiències de federalisme lingüístic, sigui dit de passada).

Avantatges de quedar-se a Espanya: on és la igualtat?

En la part final del seu article, Carreras afirma que “lo que debería hacerse es replicar con datos y argumentos las mentiras y falsedades a favor de la independencia, (…) y convencer a los catalanes de las muchas ventajas que nos supone pertenecer a España (…)”. Doncs bé, resto expectant que hom m’expliqui quin avantatge suposa per a la llengua catalana romandre en un Estat en què només hi ha 8 canals de televisió en català a Catalunya, 32 en castellà i 231 en castellà a tot Espanya (ho vaig analitzar en aquest apunt).

També m’agradaria copsar els beneficis de degradar el català de requisit a mèrit per accedir a l’Administració, tal com ha passat al País Valencià i a les Illes Balears.

Posats a explicar, per què el percentatge de sentències judicials en català el 2015 és del 8,4% i el de castellà del 91,6%? Per què les sessions de cinema en català (originals, doblades i subtitulades) tan sols és del 3,7%? Per què l’Estat regula l’etiquetatge i la redacció d’instruccions en castellà amb 161 disposicions i cap en català?

A mi totes aquestes dades no em remeten precisament a una situació avantatjosa per al català, però potser el senyor Carreras serà capaç de trobar-hi un punt de vista innovador. De pas, podria explicar també si els recursos admesos a tràmit contra els apartats lingüístics de la llei del cinema, del Codi de consum de Catalunya i de la llei d’acollida fomenten la igualtat de condicions entre el català i el castellà. Ah, i si la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que nega l’ús preferent del català a l’Administració catalana va en la línia de la igualtat o simplement vol deixar clar que, a Espanya, el castellà ha de senyorejar pertot.

La derrota del nacionalisme

Un dels arguments recurrents contra la política lingüística actual de la Generalitat és que va haver-hi un temps, als anys 80, on tot eren flors i violes. No hi havia conflicte, calia redreçar el català i tothom donava suport al procés de normalització lingüística.

Això no obstant, en aquella arcàdia feliç que eren els principis dels 80 ja hi va haver reaccions contràries a la incipient normalització. El Manifest dels 2300 (25 de gener de 1981), encapçalat pel ponderat Federico Jiménez Losantos, criticava el bandejament del castellà a la vida pública catalana i la immersió lingüística a l’escola. Quina casualitat! Són exactament els mateixos arguments que, 30 anys més tard, esgrimeixen els partits més minoritaris a Catalunya.

Francesc de Carreras acaba l’article demanant “una derrota del nacionalismo en las urnas”. És el que la majoria de la població de Catalunya fa des del 1980, no volent ser governats per les forces polítiques que representen un nacionalisme antitètic a la catalanitat i a la desigualtat.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

8 Comments

  • mariaangelsviladot 3 de gener de 2017 Reply

    Molt bona resposta, contundent i necessària, a l’article de Carreras.

    • Carles 4 de gener de 2017 Reply

      Moltes gràcies, Maria Àngels.

  • maureenvilar 3 de gener de 2017 Reply

    Si hi hagués igualtat de lengües a les provincies de lengua catalana no hi hauria necessitat de demanar la independència. A Suissa cap regió té necessitat de reclamar la separació.

    • Carles 4 de gener de 2017 Reply

      Efectivament, Suïssa és un dels països que poden ser punt de referència (malgrat les diferències que té amb Catalunya) respecte d’un model de federalisme lingüístic. Un model massa complex com perquè l’Estat l’assumeixi.

  • CARLES 6 de gener de 2017 Reply

    Totalment d’acord amb tot el que s’exposa a l’article. Un altre argument per rebatre el Sr. Francesc de Carreras, és que malgrat que el Regne d’Espanya va signar i ratificar la carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, i que per tant és Dret intern, a dia d’avui no l’aplica o si més no diguem que no ho fa com caldria. Un exemple d’això és el tema de la justícia que descrius amb molt de detall… per tant ¿ quin avantatge hi ha en pertànyer a un Estat que no cumpleix ni els Tractats Internacionals que signa i ratifica?. Les evidències històriques ens indiquen que malauradament l’Estat Espanyol mai ha sapigut conviure amb la diferencia que implica tenir diferents nacions dins del mateix estat, ni a l’estil Suïssa, ni a l’estil Bèlgica ni com al Canadà, ni tant sols han fet cap gest a l’estil del que ha fet Nova Zelanda amb els Maorís i amb la seva llengua i cultura….
    Trobo l’article molt encertat.

    • Carles 21 de gener de 2017 Reply

      Moltes gràcies per haver deixat el teu comentari, Carles.

  • Maureenvilar 6 de gener de 2017 Reply

    Fa dos o tres anys uns familiars meus que viuen a Lisboa em van explicar que un supermercat britànic (em sembla que era Iceland) habia obert una tenda en un poble costaner on hi a molts estrangers. Tots els productes duien les etiquetes en anglès. Les autoritats els van avisar que a Portugal els productes deuen ser etiquetats en portuguès. Van esperar uns mesos. La tenda no va canviar les etiquetes. Les autoritats vàren tancar la tenda.

    Cal tenir totes les lleis normals i evidents, i després és igualment important aplicarles.

    • Carles 21 de gener de 2017 Reply

      Un exemple interessant! Gràcies, Maureenvilar.

Deixa un comentari