Estem obsessionats amb l’anglès!

Aquest mes he anat a les jornades de portes obertes de les escoles. El meu fill farà 3 anys i per tant era el moment de triar escola. Com no podia ser de cap altra manera, jo m’he fixat amb les qüestions relatives a les llengües (“cada loco con su tema”, com canta Serrat). Algunes coses m’han semblat molt positives (el català predomina en el paisatge lingüístic escolar i també ha estat la llengua normal de les reunions) i d’altres són francament millorables (el baix nivell de català d’alguns mestres és preocupant).

Un dels aspectes que més èmfasi van posar tant els equips docents com els pares que assistíem a les reunions era el de la llengua estrangera. Hi vaig detectar una certa angoixa per saber des de quan l’escola s’hi posava, amb això de l’anglès, i quantes hores. Cap sorpresa. Ara, em sembla curiós que la gent preguntés tant pel quan(t) i no demanés molta més concreció pel com, com si la simple exposició ambiental a la llengua equivalgués a adquisició. Fet i fet, segurament molts dels que llegiu aquest article us heu passat moltes hores a classe d’anglès i potser no esteu gens satisfets amb el vostre nivell (com em passa a mi).

L’edat no ho és tot

Que hi ha un neguit amb l’anglès em sembla indiscutible. Dades com les que mostra aquest mapa (basat en l’Eurobaròmetre especial 386) són prou reveladores per entendre el perquè d’aquesta percepció.

english-eu

Com vam aprendre anglès, nosaltres? Si ho vau fer com jo, amb classes de 30 a 35 alumnes, a partir de 5è d’EGB -és a dir, cap als 10 anys- en general donant més importància a l’escriptura que no pas a l’oralitat i amb algun professor més aviat poc preparat.

D’aquests quatre factors, el que s’ha fet més popular és el de l’edat; s’ha instaurat en l’imaginari col·lectiu que els nens han d’aprendre anglès com més aviat millor, perquè es veu que són “esponges”. Així, en 5 de les 7 escoles que vaig visitar van remarcar que els nens començaven l’aprenentatge de l’anglès als 3 anys, i els que més tard ho feien ho posposaven a primer de primària.

Funciona així a tot arreu? He buscat en l’estudi “Key Data on Teaching Languages at School in Europe (2012)” en quin moment introdueixen l’anglès cinc països que en el mapa obtenen uns percentatges molt superiors al nostre. El resultat de la cerca és:

Àustria: als 6 anys

Finlàndia: entre els 7 i els 9 anys, segons l’escola

Suècia: entre els 7 i els 10 anys, segons l’escola

Dinamarca: als 9 anys

Holanda: als 10 anys

És a dir, països amb un nivell d’anglès molt alt comencen l’ensenyament entre 3 i 7 anys després que nosaltres! La recerca duta a terme a casa nostra en aquesta matèria arriba a unes conclusions tan sorprenents com contundents: tots els estudis fets pel Grup de Recerca en Adquisició de Llengües de la Universitat de Barcelona durant més de dotze anys conclouen que comparant alumnes catalans de 8 i 11 anys que van començar a aprendre anglès i en igualtat d’hores, els millors resultats els van obtenir els alumnes més grans en pràcticament totes les competències (si voleu saber-ne més, consulteu aquest article de Teresa Navés).

Estudiar una llengua estrangera a una edat molt primerenca presenta avantatges sobretot en el pla fonètic, però no necessàriament en el morfosintàctic: en aquest pla, com més gran és la persona, més rendiment obté l’individu de l’estudi.

Els subtítols no ho són tot

Molta gent confia en els subtítols en anglès com si fossin una poció màgica. Evidentment poden ajudar molt, però diversos estudis ja han demostrat que la simple exposició a enunciats d’altres llengües mirant programes de televisió no mena a l’adquisició d’un nou idioma. Un dels experiments que es va dur a terme va ser posar nens –si no recordo malament– polonesos a mirar dibuixos animats en neerlandès. Al cap de dos anys, cap d’aquests nens era mínimament competent en aquesta llengua.

No ens enganyem: la manera més efectiva de saber un idioma és parlant-lo, tant com es pugui i amb tants interlocutors com sigui possible.

Pot garantir aquest mètode el nostre sistema educatiu? L’escola catalana té un gran èxit en la bilingüització català/castellà de la població però no en la poliglotització. Això passa perquè en el primer cas els nens estan permanentment exposats i són productius (emeten enunciats) en les dues llengües, però en el cas de l’anglès l’exposició és de molt poques hores a la setmana. Si a més, la ràtio a les aules és d’un mestre per 25 alumnes (o d’1:12 en el millor dels casos), la possibilitat que l’alumne parli molt és molt baixa i per tant és poc probable que adquireixi un bon nivell fonètic o regles sintàctiques complexes.

Així, doncs, què tenen els països que excel·leixen en aquest àmbit que no tinguem nosaltres? Com és que se’n surten tan bé? Sense conèixer en profunditat el tema, apuntaria dos elements que caldria tenir en compte. D’una banda, la didàctica de la llengua. El camí que hem emprès fent assignatures com l’educació física, les matemàtiques, la plàstica, etc., en anglès és una línia molt interessant però ells ens porten molt d’avantatge (llegiu aquest article de Carme Muñoz, una de les grans especialistes en adquisició de casa nostra).

D’altra banda, la necessitat comunicativa en anglès a casa nostra és inferior a la que tenen, per exemple, els països nòrdics. En aquells països tenen llengües locals per als afers interns i l’anglès el reserven per a les comunicacions externes. En el cas de Catalunya, una de les llengües locals, el castellà, ens permet connectar amb milions i milions de persones arreu del planeta i per tant la necessitat de comunicar-nos en anglès no ha estat, fins ara, tan imperiosa.

L’anglès no ho és tot

Per bé o per mal, no podem prescindir de l’anglès, ara mateix la principal llengua mundial de comunicació entre persones de diferents procedències. Com he apuntat, s’estan fent esforços seriosos per fer pujar el nivell dels nostres escolars. Però és clar que no és senzill, tenint en compte, a més, que hi ha dificultats afegides com a parlants de llengües no adscrites a la família anglogermànica. Fixeu-vos en el mapa quins percentatges tenen els països de llengües romàniques en comparació amb Suècia, Dinamarca, Holanda o Àustria. Per una simple qüestió de tipologia lingüística, un escandinau o germànic ho té més fàcil que un mediterrani. Només cal imaginar què passaria si el lloc de l’anglès l’ocupés, per exemple, l’italià.

La importància de l’anglès i els ingents esforços que fem per aprendre’l ens fa oblidar que tenim altres llengües a l’abast que desatenem completament. En les jornades de portes obertes jo preguntava si s’ensenyava una quarta llengua. Cap escola ho fa. És una llàstima que desaprofitem les estructures i lèxic comú que comparteixen les llengües romàniques i tenir així certes habilitats en francès, gallec o italià.

Una altra via que hauríem de treballar és aprofitar la diversitat lingüística de les aules catalanes, mai tan ric (i complex) com en aquests anys. Ens podem permetre el luxe de desaprofitar el capital lingüístic que tenen els infants amb arrels a altres llocs del planeta?

En conclusió

L’adquisició de l’anglès es un camí llarg. Començar als 3 anys només és efectiu si hi ha una gran implicació de l’entorn de l’infant, especialment dels pares. No sóc especialista en adquisició del llenguatge però no crec que m’equivoqui si dubto de l’eficàcia de dur el nen en una acadèmia si no està acompanyat d’un reforçament constant de la llengua estrangera fora de l’aula, talment com ho fem amb el català o castellà.

I, és clar, aquí també entra en joc un altre factor, que és l’economic, i és que no totes les families tenen prous recursos per apuntar els seus fills a activitats extraescolars relacionades amb l’anglès.

Ja ho veieu: temps, diners i energia. Tot un repte que els nostres fills aprenguin (bé) l’anglès.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

10 Comments

  • Cristina 22 de març de 2015 Reply

    Gràcies per les fonts i la rigurositat. Però crec que cal fer un apunt sobre aquells qui creuen que l’escola ho fa tot (educació vial, sexual, en valors, etc., etc.). I ajuda, però la feina a casa és primordial!

  • Carles 22 de març de 2015 Reply

    Completament d’acord, Cristina: com més implicació dels pares en els estudis dels seus fills, més possibilitats d’èxit.

    Gràcies pel comentari!

  • Roser 22 de març de 2015 Reply

    Doncs només fas que començar el via crucis! D’acord amb el que dius que sembla que a ningú li importi el com. Una altra factir a tenir en compte és la preparació dels professionals. D’altra banda sembla que no es tingui en compte la necessitat que en aquestes edats els nens necessiten consolidar la llengua catalana que és la pròpia del país, la falera amb l’anglès no és una manera més de descafeinar la immersió?

    • Carles 23 de març de 2015 Reply

      Gràcies pel comentari, Roser.

      Estic d’acord amb tu: el nostre sistema educatiu ja fomenta la bilingüització i per tant no podem repetir el model d’altres països que només treballen en dues llengües, la local i la internacional. Precisament per aquest motiu he volgut remarcar l’edat en què comencen a aprendre anglès, alguns fins i tot als 10 anys (cosa que vol dir que han anat consolidant la llengua local durant els primers anys de vida).

  • Francesc 23 de març de 2015 Reply

    Crec que el millor sería estudiar l´anglés als 7-9 anys com demostren els paísos mes avançats. també es veritat aue els paisos de llengues germaniques tenen avantatge, es alguna cosa així com si nosaltres tinguerem que estudiar itslià com idioma internacional.

    • Carles 24 de març de 2015 Reply

      Gràcies per haver deixat el teu comentari, Francesc.

  • Carme 23 de maig de 2015 Reply

    Sóc mestra d’anglès i estic completament d’acord amb el que dius. Crec que hi ha un desconeixement general de com s’adquireix una llengua. La teva manera de veure el tema no és gens compartida per la “societat” en general, inclosa l’educativa. Quan jo comento aquest punt de vista amb companys mestres sembla que estigui dient una barbaritat.
    Com pot ser que no estigui d’acord en què els nens i nenes comencin a estudiar anglès als 3 anys!!!!!! Si és quan s’aprèn millor!!!! Els arguments que intento exposar costa que els escoltin. De fet, he trobat el teu article buscant l’edat en què comencen a estudiar anglès a d’altres països europeus.
    M’ha agradat molt la teva reflexió. Moltes gràcies per l’article, el tindré de referència.

    • Carles 25 de maig de 2015 Reply

      Hola, Carme,

      moltes gràcies per haver aportat el teu comentari. M’anima a continuar escrivint 🙂

  • Joan 15 de febrer de 2017 Reply

    No és cert que l’anglès ens sigui imprescindible, i és una cosa que més ens convindria començar a assumir. Si bé ha d’haver un model poliglota a l’escola catalana, aquest ha de fer-se impartint obligatòriament la llengua autòctona (català, i aranès a la Vall) i una altra llengua forana de lliure elecció (anglès, castellà, francès, amazic, etc.), la qual es triaria a partir d’uns criteris d’oferta/demanda real i particular de cada centre (reunió a inici del 1r curs de pares i alumnes i tria de les llengües més demandades, i el nombre d’ofertes dependrà del pressupost).

    El món és plurilingüe, no anglosaxó. És cert que l’anglès a dia d’avui et permet molta mobilitat, però i la qualitat d’aquesta? No és el mateix viatjar a Itàlia amb l’anglès per davant que fent-ho amb l’italià, llengua que, d’altra banda, ens suposa un esforç menor per aprendre-la al ser “romànica”.
    I un altre apunt: voleu educar els infants amb uns valors totalment liberals en temes lingüístics? Vist el consumisme imperant, ai que patirem per la nostra pròpia identitat…!

    • Carles 19 de febrer de 2017 Reply

      Gràcies per haver deixat la teva aportació, Joan. Un parell de qüestions: situar el castellà al mateix nivell que l’anglès o l’amazic és, com a mínim, imprudent: més del 50% de la població d’aquest país la té com a llengua primera i no conec pràcticament ningú que vulgui que els seus fills no la sàpiguen. Fer-la de lliure elecció seria una decisió altament impopular que no compartirien ni castellanoparlants ni catalanoparlants, i ens abocaria a una polèmica innecessària. D’altra banda, saber anglès no implica -no hauria d’implicar- no conèixer altres llengües (ho defenso en l’apunt), però difícilment les generacions joves podran prescindir-ne. Tu mateix ja ho dius (“permet molta mobilitat”), i jo afegeixo: i oportunitats laborals, i hores d’oci, i comunicació amb milions de persones.

Deixa un comentari