#Juntosporeleuskera. De debò?

La campanya electoral basca, que tot just acaba de finalitzar, ens ha deixat un vídeo sorprenent. El Partit Socialista d’Euskadi (PSE), amb l’aigua al coll per unes enquestes que apuntaven la pèrdua de la meitat dels seus escons al parlament de Vitòria –com així ha estat–, va decidir que una part de l’estratègia per revertir la situació passava per obrir un front lingüístic.

YouTube Preview Image

El missatge bàsic de l’anunci és que el basc ha de ser un mèrit i no un requisit per treballar a l’Administració; talment com el Partit Popular va fer amb el català al País Valencià o a les Illes. I la manera d’obrir el front és presentant la llengua basca com una imposició (“Euskera en libertad”, resa el vídeo) davant la confortabilitat que representa el castellà, llengua comuna que tot espanyol sap. L’espot es remata –cínicament des del meu punt de vista– amb l’etiqueta #juntosporeleuskera, perquè ja se sap que el que ven és el “bilingüisme” malgrat que la mesura proposada fomenti el monolingüisme. El Partit Socialista d’Euskadi (PSE) s’ha convertit en alumne avantatjat de C’s.

A Euskadi sembla haver-se configurat un tripartit lingüístic de clara tendència castellanocèntrica ­–algú dubta que el vídeo el podia haver signat tranquil·lament el PP o C’s?–, molt preocupant per a les altres llengües que es parlen a l’Estat. Caldrà estar amatents, doncs, si la tendència recentralitzadora del PSOE es trasllada també a l’àmbit lingüístic i si la seva tradicional defensa dels diversos models de normalització lingüística comença a presentar esquerdes, bé per la conjuntura política actual, bé per la mateixa evolució del partit.

En defensa només d’una part de la societat

Partint de la idea de mèrit i no de requisit, el PSE aposta per una part de la ciutadania i deixa sense drets lingüístics a una altra. Premia aquells que desconeixen el basc i castiga els que s’hi vulguin adreçar perquè hi haurà un funcionari que els dirà que no els pot atendre si no és en castellà. L’exconsellera de Cultura en el govern de Patxi López, Blanca Urgell, ha denunciat públicament que una mesura d’aquest tipus fomenta la crispació; i jo hi estic d’acord. Poca broma amb la convivència a Euskadi, un país encara convalescent per les dècades de violència que l’han colpejat.

Ens ho mirem com ens ho mirem, els únics capacitats de servir en pla d’igualtat tota la ciutadania basca són els bilingües, aquelles persones que poden atendre en basc els bascòfons i en castellà els que no ho siguin.

L’ofensiva del PSE, per tal que no pugui ser titllada de tan cavernícola com les que protagonitzen el PP o C’s, ha volgut ser assuaujada tot adduint que només s’hauria d’aplicar en aquells perfils lingüístics de l’Administració que no estiguessin de cara al públic. És un argument en la línia de la mesura política: una bajanada. Perquè fins i tot en el cas de no tenir contacte amb el públic, el funcionari haurà de respondre correus i trucades, haurà de llegir i emplenar informes i sol·licituds, potser haurà de treballar amb programes informàtics en basc, etc. En altres paraules, construir una bombolla monolingüe a l’entorn dels monolingües no impedirà que l’altra llengua no els afecti d’alguna manera. Això en una societat bilingüe i treballant a l’Administració no és possible.

Si el PSE vol treballar a favor de la convivència, del bilingüisme i de la igualtat real de tots els ciutadans (com proclamen en el vídeo) ja sap el que li toca fer: invertir esforços i partides pressupostàries perquè tots els habitants del País Basc sàpiguen parlar les dues llengües. Potser així la propera clatellada electoral no serà tan forta.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Apunt publicat originalment a lliureimillor.cat)

Deixa un comentari