La política lingüística supera l’examen

Si ara sortíssim al carrer i preguntéssim a la gent quina percepció tenen de la política lingüística de la Generalitat, què creieu que respondrien? Si atenem a les polèmiques que es generen de tant en tant en entorns digitals, semblaria que la majoria haurien de dir que “malament”, perquè uns consideren que no es fa suficient i altres que se’n fa un gra massa.

Per sortir de dubtes, la setmana passada es va publicar la darrera enquesta CEO: Percepció de les polítiques públiques i valoració del govern. Us presento algunes dades que m’han cridat l’atenció:

  • En primer lloc, la política lingüística no està entre els temes que preocupen als catalans. El podi de la llista l’ocupen l’atur, les relacions Catalunya-Espanya i la insatisfacció amb la política i els polítics. La política lingüística, de fet, ni apareix en aquesta llista.
  • Segon, la majoria d’enquestats aproven la gestió de la política lingüística actual (5,97), i la situen prop de la que queda en primera posició: la gestió de ports i aeroports (6,35).
  • Tercer, en una escala del 0 al 10, el 40% dels enquestats puntuen la política lingüística amb 7 punts o més. Només el 18% la suspenen.

Una de les dades que més m’ha interessat (i sorprès) és la percepció que tenen els enquestats segons el record de vot:

 Logo del Partit Popular          
4,60 5,71 4,81 6,42 6,90 6,16

Dic que m’han sorprès perquè escoltant segons quins posicionaments d’alguns líders polítics i opinadors semblaria que a Catalunya es viu en un règim lingüístic poc menys que terrorífic. Aquesta visió no és ni compartida pels votants dels partits més refractaris a la política lingüística actual, que la suspenen amb un digne 4,6 i 4,8 respectivament. Diguem-ne que, en termes acadèmics, són suspensos pels quals podries lluitar per l’aprovat.

Valoració de la política lingüística segons la llengua d’identificació

Si mirem la percepció dels enquestats segons la llengua que consideren que és la seva (el que tècnicament es coneix com a llengua d’identificació), el resultat és igual de contundent.

Amb independència de la llengua d’identificació, tots els grups lingüístics donen àmpliament suport a la política lingüística. Aquest gràfic desfà la tesi d’una Catalunya dividida en comunitats lingüístiques en què una imposa la seva llengua a les altres. Senzillament, no ho ho perceben ni ho viuen així ni les persones que s’identifiquen amb el castellà, ni les que consideren que les seves llengües són el català i el castellà, ni, encara menys, la nova immigració no hispanòfona.

La política lingüística que es desplega des del Govern persegueix diversos objectius. Dos dels més evidents és promoure la llengua catalana i garantir la poliglotització de la societat: en el cas dels nens, incorporant el domini de llengües estrangeres, com ara l’anglès; en el cas d’adults nouvinguts, facilitant-los l’accés al català a través, per exemple, del Consorci per a la Normalització Lingüística. L’assoliment d’aquests i altres objectius, sempre es fa amb un escrupulós respecte dels drets lingüístics individuals i de la diversitat lingüística existent a la nostra societat. Els resultats de l’enquesta semblen confirmar que la societat catalana està d’acord tant amb els objectius com amb aquesta manera d’actuar.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Apunt publicat originalment a lliureimillor.cat)

Deixa un comentari