La televisió a CataluÑa

Les televisions en castellà regnen en l’espai audiovisual de Catalunya. Cap sorpresa per a qualsevol que tingui un comandament a distància i faci zàping. De fet això sempre ha estat així: durant el franquisme, per raons que no cal explicar; més tard, en la Transició, perquè els dos canals públics que hi havia –de titularitat estatal– emetien en castellà (només amb alguns programes en català pel segon canal); l’aparició de TV3 (1983) va ser el moment en què el català ha estat en situació de més igualtat: més del 33% del total de les emissions eren en aquesta llengua. I això va ser així fins que el 1990 van irrompre a l’escena televisiva Antena 3, Telecinco i Canal Plus.

L’informe sobre l’audiovisual a Catalunya 2015 publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) explica amb detall la progressiva incorporació del castellà en l’espai radioelètric del país en la darrera dècada. Les xifres parlen per si soles:

  2005 2015
Canals en català a Catalunya 2 8
Canals en castellà a Catalunya 6 32
Audiència canals en català 29,7% 19,8%
Audiència canals en castellà 70,3% 80,2%

L’increment de canals a l’Estat espanyol es produeix arran de l’aprovació, l’any 2005, del Pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre (TDT). La llei que regula la comunicació audiovisual de cobertura estatal és la 7/2010 de 31 de març. Aquesta llei, en l’article 4.3, diu literalment:

“Els operadors de serveis de comunicació audiovisual han de promoure el coneixement i la difusió de les llengües oficials a l’Estat i de les seves expressions culturals. En aquest sentit, els operadors de titularitat pública han de contribuir a la promoció de la indústria cultural, en especial a la de creacions audiovisuals vinculades a les diferents llengües i cultures existents a l’Estat.” (la negreta és meva)

Les xifres que recull l’informe del CAC no sembla, precisament, que vagin encaminades a la promoció del coneixement d’altres llengües que no siguin el castellà; el tractament d’aquests canals pel que fa al multilingüisme estatal tampoc no sembla exemplar; i el Govern espanyol, per la seva banda, no sembla especialment neguitós per voler revertir aquesta situació.

Tal com recull l’informe del CAC, tant el Pla de la TDT de 2005 com el vigent (2014) no permeten desconnexions territorials d’aquells canals d’abast estatal (excepte un múltiple de RTVE). Això a la pràctica significa que la programació de les cadenes comercials espanyoles ha de ser igual a tot el territori, no poden diferenciar per zones. Si a això hi afegim que les cadenes de pagament emeten íntegrament també en castellà, el panorama que li queda a la llengua catalana en l’àmbit televisiu és ben galdós.

Com en molts altres camps, la Generalitat no compta amb competències plenes per planificar l’espai radioelèctric, i amb un exercici de realisme polític, res fa pensar que això hagi de variar en un termini de temps breu.

Els canals de televisió a altres països

Potser algun lector pensa que el nombre de canals en català que tenim actualment és lògic atenent a la mida de la població. Comprovem-ho.

El web mavise.obs.coe.int és la base de dades dels canals de televisió que es poden veure a la Unió Europea o als països candidats d’entrar-hi. El seu cercador permet aplicar filtres per múltiples camps, un dels quals és la principal llengua del canal.

El nombre d’audiència potencial a Catalunya en català està per sobre dels 7 milions d’espectadors. Això ens situa a mig camí, per exemple, del suec –amb prop de 9.800.000 parlants–, del danès, finès o noruec –al voltant de 5,5 milions de parlants respectivament– i naturalment molt per sobre de l’islandès, que compta amb una població de 330.000 parlants.

La taula respon a tres filtres: el país d’emissió, que els canals tinguin cobertura nacional (per tant que no siguin regionals o locals) i que l’idioma principal del canal sigui la llengua del país. No he tingut en compte, doncs, que el canal sigui públic o privat, la temàtica o que el canal faci els mateixos continguts que un altre només amb la diferència de l’alta definició.

País Població total Llengua principal del canal Cobertura del canal Nombre de canals
Suècia 9.779.000 suec nacional 131
Dinamarca 5.640.000 danès nacional 124
Finlàndia 5.464.000 finès nacional 160
Noruega 5.208.000 noruec nacional 142
Islàndia 329.000 islandès nacional 33
Espanya 46.728.000 castellà nacional 231

Els resultats de la taula deixen clar que aquells idiomes que compten amb un estat propi(ci) tenen un nivell de difusió molt més alt que el català. I com podeu veure, això no té res a veure amb el nombre de parlants que tinguin les llengües.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Apunt publicat originalment a lliureimillor.cat)

4 Comments

  • David 18 d'agost de 2016 Reply

    l’ús social del noruec, finès i suec en els seus respectius països no té punt de comparació amb l’ús del català als Països Catalans. No tot és tenir un estat, de fet, diria que l’ús fa caure la resta pel seu propi pes. Al Quebec tenen més de 40 canals en francès i són canals quebequesos. Estat o ús social normalitzat?

    • Carles 28 d'agost de 2016 Reply

      Si el noruec, el finès i el suec s’usen molt més que el català potser és perquè són, precisament, llengües d’estat…

      En tot cas, per afavorir l’ús d’una llengua sembla indispensable rebre el suport d’un estat. Aquesta és la diferència entre el francès al Canadà i el català a Espanya, com he mostrat en aquest apunt. Per això quan per a la llengua catalana parlem d’estat propici només pot ser sinònim d’estat propi.

      Gràcies per l’aportació, David!

  • Jaume 21 d'agost de 2016 Reply

    Tot hi ajuda. Estaria bé veure com afecta l’emissió en una llengua determinada en l’ús social.
    Em ve al cap el segment de població preadolescent. A Catalunya, les cadenes que emeten continguts per a aquesta part de joves (Boing, Disney Channel, etc.) ho fa en espanyol. El Super3 no té prou mitjans per contrarestar la força dels altres mitjans.

    Fa molts anys, quan TV3 va començar a emetre, la canalla imitàvem en jocs allò que vèiem a la tele. Evidentement, jugàvem en castellà -em refereixo a població catalanoparlant en zones on el castellà era testimonial- fins que la televisió del país ho va canviar, ni que fos parcialment. Els humans aprenem imitant.

    Aquest avenç dels 80 ha estat revertit un altre cop en favor de l’espanyol, i ara puc constatar que els d’aquesta franja d’edat imiten el que veuen a la tele, i tornen a jugar, dibuixar còmics, fer gravacions, etc. un altre cop en espanyol.

    Humilment crec que si les franquícies americanes emetessin en català (siguin per joves o no) la situació mutaria. Però bé, amb la situació política actual, no hi veig cap possibilitat.

  • Pingback: "Espanya i la igualtat de llengües", per Carles de Rosselló - Lliure i Millor

Deixa un comentari