Llengua i empresa: història de tres errors

Marques comercials amb problemes amb el català #labbc #català #granini #airberlin #lechepascualLeche Pascual, Air Berlin i Granini són tres empreses que tenen en comú que en algun moment de la seva trajectòria han tingut un conflicte relacionat amb la llengua catalana.

Vendre costa cada dia més. Les empreses competeixen en un mercat on el client cada cop és més infidel a una marca i és més exigent en determinats aspectes: respecte al medi ambient, bon tracte als animals, sous justos per als treballadors, etc. A Catalunya un d’aquests aspectes és la llengua.

A continuació explico tres històries de mala praxi empresarial respecte del català, en algun cas amb clares repercussions econòmiques per a la companyia.

Un cop hàgiu llegit les històries, potser coincidim en les conclusions, que ja us avanço:

La primera i més evident és que no puc deixar de pensar que si el català fos llengua d’estat, aquests episodis no haurien passat. En algun cas de manera més descarnada que un altre, es percep un desdeny cap a idiomes que no tenen un poder polític real. Com veureu, el pes demogràfic de les llengües és un factor secundari davant del fet que representin o no el poder de l’estat.

La segona és que no etiquetar en català és un fet més o menys tolerat per la població catalana. Com sabem, la majoria d’empreses que comercialitzen els seus productes a Catalunya etiqueten en llengües amb tanta tradició al país com el portuguès o el grec però no en català.

La tercera és que, malgrat que no s’etiqueti en català, cap empresa amb voluntat de vendre al Principat es pot posicionar obertament en contra de la llengua: una actitud hostil té com a resposta actituds també hostils dels consumidors, tal com podreu comprovar.

I la quarta, polèmiques com les que descric en aquest apunt generen una imatge antipàtica de l’empresa que perdura en el temps. Oimés amb Internet, on sense fer cap esforç, desenes d’entrades t’informen fil per randa de què va passar. Aquests tres casos de mala praxi en política lingüística van comportar un boicot actiu de molts usuaris, que es van sentir profundament insultats en un dels elements clau de la identitat de les persones: la llengua.

Leche Pascual (2003)

La polèmica amb Leche Pascual no va ser d’entrada lingüística. Tot va començar arran de la negativa de la Generalitat de denominar iogurts els productes pasteuritzats de l’empresa perquè no tenien els bacteris essencials. La reacció de Leche Pascual va ser deixar de comprar llet als ramaders catalans per pressionar el Govern. La mesura va tenir un impacte econòmic molt negatiu sobre els ramaders. Però a Leche Pascual, la jugada se’ls va capgirar com un mitjó. Qui escup contra el vent…

Unió de Pagesos va promoure un boicot a l’empresa que va ser seguit per àmplies capes de la població. Immediatament, Leche Pascual va contraatacar amb un anunci que intentava destacar el caràcter catalanista de la marca. El remei va ser pitjor que la malaltia: molta gent va rebutjar l’espot perquè donava una visió de la gent de comarques excessivament provinciana.

Quan els ecos de la polèmica encara no s’havien apagat, i fins i tot l’empresa havia rectificat la seva decisió de no comprar més llet als ramaders catalans, Plataforma per la Llengua denunciava que Leche Pascual era l’única empresa lletera amb fàbriques a Catalunya, o previsió d’instal·lar-ne, que encara no etiquetava en català. En el comunicat de Plataforma s’informava que les 2.600 reclamacions que havien recollit en el seu web perquè Leche Pascual etiquetés en català, calia sumar-hi diversos actors de la societat civil que denunciaven el greuge que patia la llengua en aquesta empresa.

Amb una imatge de l’empresa, doncs, fortament connotada com a anticatalana, Llet Nostra va irrompre en el mercat sabent connectar amb els compradors més sensibilitzats. Llet Nostra va explotar a fons la imatge de cooperativa catalana: la Senyera i el mapa del Principat són presents en els seus productes, l’ús del possessiu “nostre” abunda en el seu web –i no cal dir-ho: a la mateixa marca– o la implicació amb esdeveniments esportius, culturals o socials són elements que l’arrelen al territori. En aquest context és fàcil suposar que la llengua de la cooperativa és el català.

Actualment Leche Pascual té el web només en castellà i no etiqueta els seus productes en català; per la seva banda, i des del 2011, Llet Nostra és l’empresa líder a Catalunya en vendes del sector lacti.

Air Berlin (2008)

El juny del 2008 Margalida Tous, directora general de política lingüística del govern balear, envia una carta a diverses aerolínies que operen als aeroports illencs per demanar-los que usin també el català en les seves relacions amb els clients.

La resposta a aquesta petíció va ser un duríssim editorial (aquí, en alemany) en la revista que la companyia acostuma a repartir durant els trajectes. Joachim Hunold, director general de l’empresa, hi afirmava que: “Avui el castellà ja no és una llengua oficial”; “Hi ha pobles de Mallorca en què els nens ja no parlen castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més”; “Els que volin a Galícia o al País Basc voldran que ens hi dirigim en gallec o basc? És que ja no parlen en castellà?”; “La partició d’Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als mini estats medievals. Fins ara pensava que vivíem en una Europa sense fronteres”. L’editorial s’acompanyava d’una vinyeta suposadament humorística que deia: “Si vinguessin a Baviera els catalans, haurien de parlar bavarès. Collons!”

air_berlin_insultant_als_catalans-kruriturken-780_008_1861160_2008_06_14Els intents dels governs balear i català per explicar la situació social de la llengua van ser en va. Lluny d’apaivagar l’incendi, Álvaro Middelmann, director general d’Air Berlin a Espanya i Portugal, i persona molt afí al Partit Popular, afirmava que “no es vol aplicar la tercera hora de castellà a Catalunya”, que “el castellà està discriminat a certs punts d’Espanya” i que la introducció del català en les comunicacions de l’aerolínia “seria un greuge comparatiu amb altres regions i és inassumible”.

L’episodi pren una volada (mai més ben dit!) tan gran que, a més dels comentaris de rebuig a la companyia –més de 15.000 a través del web de Plataforma per la Llengua–, el FC Barcelona es nega a contractar més els serveis d’aquesta aerolínia.

Air Berlin quedarà lligada durant anys a aquesta polèmica. El diari Ara, per exemple, per referir-se a la crisi econòmica de la companyia titulava “Air Berlin: la crisi de l’aerolínia que es va negar a parlar en català”; aquesta entrada a la Viquipèdia recorda com es van desenvolupar els fets; o una simple cerca a Google amb els termes “Air Berlin” o “llengua/lengua” dóna com a resultat quantitat d’enllaços que recorden els fets.

Actualment, el web d’Air Berlin està disponible en 8 idiomes (el català no hi és), entre els quals hi ha el danès, llengua que compta amb poc més de 5 milions de parlants.

Granini (2013)

Granini és una empresa de sucs alemanya. La filial que ven a la Península Ibèrica és Eckes-Granini Iberica, i l’any 2011 va facturar el 30% de les seves vendes a Catalunya. Com moltes altres empreses que operen a casa nostra, comercialitzen els seus productes en castellà i portuguès però no en català. Aquest fet contrasta amb la política lingüística que segueix la companyia en altres països, ja que etiqueta en finès, lituà, letó o estonià, entre d’altres, i en els respectius idiomes de països multilingües com ara Bèlgica o Suïssa.

Plataforma per la Llengua aconsegueix reunir-se amb responsables de l’empresa per demanar-los que emprin el català en l’etiquetatge (llegiu aquí com Bernat Gasull n’explica la història). Aquesta sol·licitud està en la línia del que estableix el Codi de consum de Catalunya: els consumidors tenen dret a rebre les informacions necessàries per al consum d’un producte en català. La resposta de l’empresa, a través d’un prepotent advocat, va ser que Granini no aplicava lleis del Parlament de Catalunya que consideraven inconstitucionals. Les úniques disposicions lingüístiques que pensaven seguir serien les promulgades a nivell estatal o europeu.

L’extensa implantació de l’empresa a Catalunya va provocar que la reacció de Granini no passés desapercebuda. Es genera un fort malestar que acaba en un boicot del qual El Periódico se’n fa ressò. En aquesta línia, el blog Amb certa calma posa a disposició una carta en català i alemany per denunciar els fets directament a la central alemanya.

Sigui o no per la campanya de boicot, Granini incorpora gradualment el català. Primer en el seu web i després en el codi QR de l’etiqueta, mitjançant el qual es poden llegir els ingredients del producte en català, basc, gallec i anglès. Amb tot, Granini encara no etiqueta en català però sí en portuguès, un mercat 6 vegades inferior al que li representa la llengua catalana.

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

4 Comments

  • Cristina 21 de febrer de 2015 Reply

    Com sempre, interessantíssim.
    Una pregunta, hi ha manera de saber quins costos “extra” suposa etiquetar en una llengua més?

  • carles 23 de febrer de 2015 Reply

    Hola, Cristina,

    doncs no ho sé. Suposo que caldria redissenyar l’etiqueta per incorporar aquesta nova llengua i potser caldria afegir els serveis d’un traductor/corrector. No crec que hi hagi d’haver molts més costos associats a incorporar un nou idioma a l’etiqueta. Potser algun lector ho sap amb més coneixement i ho podria respondre.

  • Aina 3 de març de 2015 Reply

    La visió una mica menys corralera és que, pel que fa a Air Berlin, a mi no em sorprèn gens, perquè l’amo, en Middelman, és un impresentable de la colla del Círculo Balear i aquest bestiar. A Mallorca hi ha un sector de l’hostaleria, i amb ells en Middelman, que són no anti-català, sinó éssers que ni viuen en aquest món, per a ells el català ni existeix, per tant ni se’l plantegen. I si alguna vegada algú els molesta amb la normalització o coses semblants, responen amb el menyspreu de qui ni li va ni li ve. A més, aquests darrers anys han tingut tot el suport del govern pepero (com tot el Círculo), i més s’han inflat. A Mallorca crec que no han tengut cap debacle en contra. I és que moltes vegades les persones funcionam per pragmatisme més que per ideologia o romanticisme. És a dir, quan has de sortir de Mallorca no hi ha moltes maneres de fer-ho, i si decideixes que marxes en avió, tampoc no hi ha moltes companyies. I si en cercar vols barats, resulta que Air Berlin és qui l’ofereix al millor preu, PECAM i consumim producte airberlinero. I els peperos espanyolistes o forasters, feliços de no haver de sentir ni llegir català en el seu vol.

    • Carles 4 de març de 2015 Reply

      Moltes gràcies per haver aportat el teu comentari, Aina.

Deixa un comentari