No cal que violis el català, només que l’utilitzis

De tots els elements que conformen l’univers del catalanisme, segurament el que Johan Cruyff tenia menys assumit era el de la llengua. Amb més de 40 anys entre nosaltres no s’hi va llançar mai, a parlar en català. En una entrevista amb l’Antoni Bassas el 2008, quan el periodista li va dir que per ser tertulià a Catalunya Ràdio hauria d’expressar-se en català, l’holandès contraargumentava estrambòticament que els catalans havien d’aprendre anglès o alemany, cosa que va provocar la ràpida resposta de Bassas (podeu escoltar-ne aquí l’àudio).

Un any després, en la roda de premsa de presentació com a seleccionador català, quan se li va preguntar si el nou càrrec comportaria que finalment parlés en català, va respondre que respectava tant la llengua que no la volia violar parlant-la malament. En l’article de comiat que va escriure Jan Laporta arran de la mort de Cruyff, l’expresident es feia ressò d’aquest episodi: “Aunque mucha gente no lo sabe, Johan tenía un gran respeto por la lengua catalana. Tanto, que nos decía que prefería no hablarla para no estropearla.” I recordava que Cruyff havia demanat a jugadors del planter com Guillermo Amor o Carles Busquets que parlessin en català als periodistes que se’ls adrecessin en aquesta llengua.

YouTube Preview Image

No parlar fins que no es faci correctament. Aquesta és una concepció antiga ­–però encara vigent­– sobre com s’han d’aprendre les llengües. Ni el mateix Cruyff seguia aquesta línia, perquè era pública i notòria la seva peculiar manera d’expressar-se castellà (“este es uno”, “un paloma no hace verano”, “gallina de piel”). I aquesta manera de parlar no precisament canònica la feia extensible a les altres llengües en què era competent ­–anglès i alemany– i fins i tot a l’holandès, la seva llengua inicial.

Desconec els motius que van dur Cruyff a “violar” les altres llengües i no el català, però aplicar aquest principi seria perillós per a la vitalitat de les llengües: si només haguéssim de parlar una llengua quan en tinguéssim un domini excel·lent, el món seria un lloc molt més silenciós que no ho és pas ara.

En el cas concret del català, he conegut moltes persones, potencials parlants, que no s’han llançat a utilitzar-lo seguint el fil de l’argumentari de Cruyff però endolcint-ne l’expressió amb el terme vergonya: “no lo hablo porque me da vergüenza”.

No poso en dubte la sinceritat de l’argument però la conseqüència final és que el català no apareix en multitud de converses en què podria tenir presència. No es tracta, doncs, de violar la llengua, però sí d’utilitzar-la, abusivament, de parlar-la tantes vegades, amb tanta gent i en tants contextos com sigui possible. I com deia la cançó: “si m’equivoco torno a començar”.

YouTube Preview Image

Si us ha agradat l’article, us animo que el compartiu i que deixeu els vostres comentaris en el blog. I si no us ha convençut, també m’agradaria molt saber el perquè.

(Apunt publicat originalment a lliureimillor.cat. Imatge extreta de elperiodico.com)

 

 

Deixa un comentari