Per què li diuen plurilingüisme quan volen dir monolingüisme?

El nou govern de Francisco Camps ha començat la legislatura amb una proposta de decret per regular el plurilingüisme a les escoles públiques i privades concertades del País Valencià. Aquesta proposta s’arrenglera amb l’objectiu que el Partit Popular propugnava en el seu programa electoral en les eleccions generals del 2008. En aquelles eleccions, els populars es van presentar defensant «en todas las etapas educativas y en todos los cursos, [que] la lengua castellana sea vehicular en las distintas áreas y materias junto con la otra lengua cooficial, en el marco de un modelo de bilingüismo integrador, teniendo en cuenta la realidad sociolingüística del entorno educativo.»

En altres paraules i esquemàticament, la fórmula del PP en matèria de política lingüística escolar és:

33% en castellà + 33% en llengua cooficial + 33% en anglès = alumne trilingüe

És en la senzillesa de l’argument que rau la perillositat. D’una banda perquè la fórmula no funciona; de l’altra, perquè encara que estigui equivocada, és una fórmula fàcil de recordar i d’entendre. I per què no funciona?, per què si les llengües s’ensenyen de manera equilibrada, no poden sortir alumnes competents lingüísticament en tres llengües? Arribats en aquest punt, cal saber què diu la proposta de decret per al plurilingüisme (que, irònicament, només l’he trobat en castellà). L’he resumit en cinc punts que considero bàsics:

  1. L’alumnat ha d’acabar l’escolarització amb competències similars suficients en valencià, castellà i anglès per desenvolupar-se a la societat.
  2. El model educatiu actual s’ha de canviar perquè no garanteix la presència equilibrada del català i del castellà i el coneixement efectiu d’una tercera llengua.
  3. El programa plurilingüe inicial té com a objectiu la competència lingüística equilibrada en les tres llengües. La manera sorprenent és com es proposen aconseguir-ho per exemple a primària: fent 4 assignatures en valencià, 4 més en castellà i 1 en anglès! On és la novetat?
  4. El programa plurilingüe avançat té com a objectiu assolir una competència oral i escrita similar en les tres llengües (encara no he sabut veure quina diferència hi ha respecte de l’objectiu anterior). En la proposta de màxims, les hores impartides en cada una de les llengües pot arribar al 33% per a cadascuna.
  5. La proposta de decret anul·la les línies educatives en català previstes en la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

El sistema educatiu del Principat, tan denostat pel PP, en què el català és la llengua vehicular, permet assolir a tot l’alumnat, un nivell de competència similar en català i castellà, tal com demostren nombrosos estudis nacionals, estatals i internacionals (per no marejar-vos amb dades, us recomano que feu un cop d’ull a aquest article de Joaquim Arnau). Quan hi ha dades empíriques procedents de fonts diverses que demostren que a Catalunya els nostres alumnes surten de l’escola sabent les dues llengües oficials, quins criteris científics utilitza el PP per liquidar les línies educatives en català al País Valencià? La resposta és senzilla: cap. Perquè no es tracta de perseguir una finalitat pedagògica sinó una de política. I aquesta finalitat política és que per al PP és inconcebible que a Espanya el castellà tingui menys presència a l’escola que una llengua «regional». El reequilibri del pes de les llengües a l’escola comportarà menys competència en la llengua minoritzada i no en castellà perquè els factors sociolingüístics externs a l’escola –cinema, televisió, jocs informàtics, usos interpersonals entre persones de diversos grups lingüístics, etc.– són tots favorables a aquesta llengua. Més competència en castellà implicarà més ús (i menys ús de les altres llengües, és clar), i com més ús del castellà més enfortiment del sentiment nacional espanyol. Aquesta és la seqüència del pensament que el PP està duent a terme al País Valencià, a les Illes, a la Franja i a Galícia. I ho revesteixen de plurilingüisme perquè és la paraula que es porta ara.

Des del meu punt de vista, doncs, la fórmula del 33% no té base científica però és un bon eslògan. Crec que l’hauríem de contrarestar amb un altre que fos igual de senzill i d’efectiu perquè gairebé mai es té la possibilitat d’explicar amb calma quina estratègia hi ha al darrere. De moment proposo «Vull que el meu fill/filla sigui realment plurilingüe» però crec que en podríem trobar altres de millors. Algú s’anima a fer arribar el seu suggeriment?

Entrades relacionades:
Cal canviar l’escola perquè no sabem castellà?

2 Comments

  • Xarxes 18 de juliol de 2011 Reply

    Bona anàlisi. La llibertat lingüística és el centre del discurs conservador espanyol. Basa la llibertat en el dret a decidir. Però només en decidir els deures que es vol complir. Per tant, si part de la població té el dret (efectiu) de ser monolingüe castellà (perquè així ho tria “lliurement”), l’altra meitat (efectivament) bilingüe només té la llibertat de parlar-hi en castellà. O més greu, no parlar-hi.
    Dels territoris de llengua catalana només a Catalunya hi ha un dret efectiu dels catalanoparlants a poder utilitzar la seua llengua. I evidentment, dels castellanoparlants de parlar la seua. Ni al País Valencià ni a les Balears hi ha este dret. Perquè no està assegurat el coneixement del català per part de tota la població. I ja no parlem d’altres territoris…

  • David 13 de maig de 2014 Reply

    Visc a Alacant i puc afirmar que ens hi trobem, després de 32 anys de Llei d’Us i Ensenyament que NO funciona i la societat és monolingüe en espanyol. Tan sols a les zones de predomini lingüístic català mantenen col·loquialment la llengua, però de difusió, aprenentatge i reivindicació… res de res! M’obligue a no ser pessimista però m’hi manquen els arguments per no ser-ho.
    Esperem que canviï la tendència però ciutats com Alacant o Elx, a banda de castellanitzades cada vegada estan més espanyolitzades.

Deixa un comentari