‘Victus’, una història també sociolingüística

L’extraordinària novel·la Victus, d’Albert Sánchez Piñol, que relata el setge de Barcelona del 1714, aporta algun episodi lingüístic interessant. Aprofitant, doncs, que som en ple mes d’agost i que tot té un aire més relaxat, abandono per un article l’actualitat més propera d’avantprojectes de lleis que volen esquarterar la llengua, de debats d’oficialitat i de propostes lingüístiques en programes electorals, i m’endinso en la sociolingüística del segle XVIII.

La primera pregunta que em vaig fer mentre llegia els fragments que exposaré tot seguit era fins a quin punt eren verídics, és a dir, no eren fruit de la imaginació de l’escriptor. En el preàmbul del llibre, Sánchez Piñol comenta que ha deixat poc espai a la ficció, només el que fa referència a l’espai més privat dels personatges. Per tant, quan en el llibre s’afirma que «Don Antonio [de Villarroel] no hablaba catalán» (pàg. 439), cal entendre que és un fet històricament documentat. No tan sols no el parlava, sinó que en deuria tenir un grau de comprensió més aviat baix. Per això, el seu ajudant i protagonista de la història, Martí Zuviría, li fa de traductor durant les sessions del govern, perquè «don Antonio se perdía fragmentos de los debates.» (pàg. 440)

És molt interessant de constatar, també, el coneixement del castellà segons els estrats socials de l’època. En aquestes mateixes sessions governamentals, els màxims dirigents de la ciutat s’adreçaven a Villarroel en castellà («Como todos los catalanes instruidos, los felpudos rojos dominaban perfectamente el castellano» (pàg. 440)). Ara bé, quan el general deixava de ser l’interlocutor principal, el català recuperava de nou el predomini a la sala. Resulta curiós constatar com aquest mateix comportament és el vigent encara 300 anys després: l’alternança cap al castellà en funció de l’interlocutor i el retorn al català si la majoria del grup és catalanoparlant. Com podem veure, doncs, hi ha comportaments que no canvien mai (i fent de futuròleg, tampoc no crec que variï gaire quan assolim la independència).

No ens desviem del tema, però. A Victus sembla clar que les classes dirigents barcelonines tenien un domini alt del castellà. I la resta del poble? A partir de la novel·la no en podem extreure conclusions, malgrat que la majoria de recerques que he llegit apunten clarament cap al monolingüisme en llengua catalana. Un exemple que il·lustraria aquest punt en la novel·la és l’episodi que protagonitza Martí Zuviría amb Ballester, cap dels miquelets (pàg. 149-150). Ballester és capturat per l’exèrcit castellà i sol·liciten a Zuviría que faci funcions de traductor, cosa que indicaria un absolut desconeixement del català i del castellà en un i altre bàndol. Igualment, el fet que al llarg del llibre –que com haureu pogut observar vaig llegir en castellà, precisament per copsar millor com l’autor tractava l’ús de les llengües–, personatges esporàdics i anònims se’ls faci parlar en català («Doneu-nos pa i hi anirem!» (pàg. 576)), indicaria una presència no exclusiva però sí absoluta de la llengua catalana als carrers de la capital.

Val a dir que hi ha un fragment que pot fer grinyolar alguna de les afirmacions que he escrit fins ara. És el que es relata a la pàgina 350, quan Villarroel es dirigeix a La Coronela en aquests termes: «Hijos míos… Perdón, quería decir hermanos míos», cosa que provoca els riures dels milicians. L’autor no aporta més dades. Òbviament, si hi ha somriures és perquè hi ha comprensió. No tinc elements per dir si es tracta d’una llicència de Sánchez Piñol o d’un fet registrat. Si fos el segon cas, estaríem davant d’un nombre indeterminat de persones que tindrien un cert coneixement del castellà. Ara bé, potser l’episodi no és tan estrany; al cap i a la fi, La Coronela la formaven ciutadans de tota classe i condició, des d’artesans fins a estudiants universitaris. Per tant, en funció de l’audiència i del seu grau d’instrucció, s’hauria pogut produir el fet tal com el narra l’autor.

El monolingüisme que senyorejava en la societat catalana del vuit-cents no tenia perquè afectar, naturalment, individus concrets. El cas de Martí Zuviría n’és una bona mostra, atès que parla català, castellà, francès, alemany i anglès. Però fins i tot es podia produir en persones analfabetes, com Anfan, el nen que per contacte lingüístic amb la tropa borbònica que assetja la ciutat de Tortosa, té un català «moteado por un poco de castellano y un mucho de francés» (pàg. 167).

Finalment, no puc deixar passar per alt la ideologia lingüística dels Ducroix, els instructors francesos de Zuviría. Per als Ducroix, és simplement inconcebible que la gent  no sàpiga francès (pàg. 49); el fet que siguin estrangers no passa de ser un detall més aviat banal. Possiblement aquest sigui un fragment fictici, però la base és plenament versemblant. I és que com deia unes línies més amunt, hi ha coses que no canviaran mai.

 

Deixa un comentari